Tenim el govern espanyol molt neguitós, perquè la seva “gran” nació pot no estar inclosa al club dels rics –bé, al G-20-. Que Zapatero s’hi assegui, que somrigui –altra cosa no pot ser perquè ni tan sols xampurreja cap llengua europea-, que estrenyi mans i, si convé, que faci un discurs anodí amb frases memorables com aquella d'”el futuro somos nosotros” o “Europa será fuerte si estamos unidos”, que no sé com s’ho feien abans, sense tan savis consells. I tanmateix, Zapatero i tot l’Estat està en el club no dels pobres, sinó dels captaires, i Europa, irritada per la malaptesa dels espanyols a endreçar casa seva.
Els sobra orgull i els falta eficàcia. Que no ens estranyin doncs les exageracions amb la “roja”, perquè, com tots els països pobres, confien en salvar la cara gràcies als gols que algun jugador del Barça tingui l’amabilitat de marcar.
Quan tothom sabia que la bombolla immobiliària esclataria –els advertiments europeus van ser moltíssims-, el govern de torn feia els ulls clucs per dir allò de “Espanya va bien” i gaudir de la bonança. Quan les corrupcions van començar a ser evidents, van tancar els ulls a unes i van prémer una mica les altres, però sense fer net de debò. I com això, tota la resta: si hi ha un incendi es prenen severes mesures a posteriori, si hi ha un accident, es prenen severes mesures a posteriori, i anar fent. S’improvisa. Es posen pegats aquí i allà. I, això sí, hom aixeca el gall i pretén ser algú al món.
El dia que vegi Espanya silenciosa i treballadora, el dia que vegi que els gestos ja no importen sinó els resultats, el dia que els vegi planificar l’Estat que convé a tothom (com ara entestar-se a fer una estructura radial que és antieconòmica: nosaltres, per exemple, necessitem n més l’AVE a París que no a Madrid), el dia que vegi que el seu horitzó mental ultrapassa la barrera dels Pirineus, aleshores sí, aleshores hauríem de seure a negociar.
Però aquesta potineria, aquest fer net a mitges amb la corrupció, i no buscar diners a la galleda de les escombraries on els han amagat i sí a la tremolosa llibreta d’estalvis dels pensionistes; aquesta obstinada negació a la racionalitat i als fets, confiant més en el silenci dels impostors que en la inexorable comptabilitat de despeses i guanys, tot això no és que faci impossible un Estatut Català i una Constitució posada al dia, europea i no militarista: fa impossible qualsevol meva de diàleg. Ha arribat l’hora dels adéus.
