L'hora de les veritats amargues

"Les dades sobre la rendibilitat de la gran xarxa del TGV són catastròfiques"

Recomano al lector que faci una ullada al reportatge que ahir va publicar el diari Avui sobre la viabilitat del model ferroviari actual de l'Estat espanyol. El rosari de dades que s'hi desgranaven esfereïa: Espanya portat gastats 50.000 milions d'euros en la xarxa de gran velocitat que va inaugurar Felipe González entre Madrid i Sevilla, va continuar amb obstinació heràldica José María Aznar i manté amb orgull d'imperi ferit José Luis Rodríguez Zapatero. El TGV espanyol s'ha estès ja per 1.800 quilòmetres i n'hi ha 2.200 en construcció. La intenció de Zapatero –almenys la que proclamava fins a la gran retallada– era unir totes les capitals de província espanyoles amb Madrid. Gran projecte. Ni que la gran majoria d'aquestes ciutats mantinguin un trànsit humà amb la capital de l'Estat que facin del tot desproporcionada la idea. Els experts d'ací i d'allà dubten fins i tot de la rendibilitat del trajecte entre Madrid i Barcelona. Tots coincideixen a definir el model com a "insostenible". Ni França ni Alemanya, que tenen unes poblacions molt més potents que l'espanyola i un PIB molt més sòlid, s'han atrevit a fer un plantejament tan desmesurat. Això sí, segons recollia el mateix article, són ells els que han acabat pagant la broma, a través dels Fons Europeus de Cohesió.

Ni l'Estat ni els partits espanyols n'aprenen mai. Tant el PP com el PSOE han mantingut com a prioritat repetir i reforçar encara més el sistema ferroviari radial perpetrat el segle passat. De Madrid al cielo. És a dir, de Madrid, a províncies. Sense tenir en compte cap altra coordenada més. Una obsessió que ha definit línies tan absurdes com la que uneix València amb Alacant, que es desvia per un revolt torturat fins a la localitat manxega de La Encina. La via espanyola no segueix el recorregut de la costa valenciana, que és la més sensata. Perquè sempre a Espanya s'ha confós "servei públic" amb una delirant plantilla que només té com a sentit estructurar i cohesionar a la força el territori, i que tots els camins portin a Madrid. Tot això explica també que, després de 1.800 quilòmetres de via del TGV, la connexió amb Europa, a través de França, encara sigui una quimera. O que el tram que uneix el corredor mediterrani –l'únic que pot tenir un sentit de sostenibilitat econòmica– encara tingui trams que tot just s'acaben d'acceptar. O que tot plegat comencés amb un tram –Madrid-Sevilla– que només té com a sentit la partida de naixement de Felipe González o el deute històric amb Andalusia, que no s'acaba de pagar mai.

Les dades sobre la rendibilitat de la gran xarxa del TGV són catastròfiques. I la inversió ha estat sufragada per aquells Estats que havien decidit prèviament que ells no se'l poden permetre. I encara n'hi ha ara que s'indignen perquè hagi estat la Unió Europea qui hagi imposat a Espanya un dràstic estalvi de la despesa pública. El somni de la desraó espanyol ha provocat autèntic monstres, conseqüència d'unes mentalitats estúpidament imperials i obsessivament colonials.

 
 

Comentaris