Catalunya és republicana? A jutjar dels resultats de les últimes eleccions al Congreso, sí. Catalunya vol votar lliurement sobre el seu futur polític i la relació que vol tenir amb l’Estat espanyol sense cops de porra? Així ho vol com a mínim el 65,5%. I no ho diu pas una enquesta, sinó els ciutadans de Catalunya a través del seu vot. D’altra banda, per primera vegada des de l’establiment del règim del 78, una formació republicana i independentista ha guanyat unes eleccions estatals a Catalunya. I si això no fos prou, aquesta formació ha aconseguit sumar més gent al projecte republicà en barris i regions metropolitanes que no serien ben bé el seu feu. Per tant, podem afirmar rotundament que el republicanisme i l’independentisme han aconseguit uns molt bons resultats malgrat la repressió i els setges als quals han estat sotmesos.
Ara bé, encara queda molta feina per fer. Una feina que continua als nostres municipis el 26M. I no serà gens fàcil, perquè també cal admetre que els autors i coautors dels 155 i de l’onada repressiva, que va del socialmonarquisme fins a l’extrema dreta ultra, segueixen mantenint una forta posició a Catalunya, sumant el 43% dels vots d’aquests comicis. És una realitat ben trista, però que sens dubte podem revertir. Perquè estic convençut que, a banda dels legítims sentiments nacionals de cadascú, una bona part d’aquests ciutadans comparteixen un objectiu comú amb els votants republicans: el progrés social i el benestar de les persones. Vull creure, a risc de semblar ingenu, que molts d’aquests conciutadans volen defensar les seves idees sense violència, dialogant i argumentant, de manera civilitzada, sense exigir als altres que renunciïn als seus principis pacífics i democràtics.
El cas és que l’estratègia repressiva de l’Estat ha rebut una bona bufetada a Catalunya, però també s’ha vist debilitada la via de l’independentisme simbòlic i buit de contingut. I precisament, només corregint aquest error, podem seguir fent passos endavant. Esquerra Republicana, per molt qüestionable que pugui ser la seva estratègia, com a mínim en té una. Ha entès que cal sortir de la seva zona de confort per sumar més gent al projecte republicà del centre fins a l’esquerra. Ha sabut fer valer el seu compromís indefectible amb els valors republicans i d’esquerres. En canvi, l’espai neorepublicà de centredreta, hereu de l’antiga Convergència, i representat per l’honorable President Puigdemont, està sent extremadament tímid a l’hora d’assumir la delicada tasca que només ells poden fer, la de centrar esforços a sumar gent del centre fins a la dreta, un espai que és gairebé marginal en l’espectre independentista.
En definitiva, per seguir avançant amb pas ferm, és imprescindible que l’espai de centreesquerra, representat avui per Esquerra Republicana, continuï amb més força que mai i sense complexos, obrint camí generosament com ha anat fent aquests últims anys. D’altra banda, l’espai neorepublicà de centredreta ha d’assumir d’una vegada que no existeixen dreceres i que el simbolisme només ens portarà a l’abisme. No pot defugir la seva responsabilitat d’intentar seriosament arribar als votants del seu espectre ideològic no necessàriament independentistes que massa fàcilment dona per perdut. Ha d’entomar la seva responsabilitat per sumar el màxim de gent possible d’aquest 43% de conciutadans que, més enllà del seu sentiment nacional, té moltíssimes altres preocupacions que podem compartir. Fer aquest gir no és fàcil. Requereix segurament una bona dosi de valentia, però també abandonar la pèssima estratègia de menysprear les formacions amb qui vols construir una república independent d’homes i dones lliures.
