A Catalunya el terme tan grapejat “societat civil” té cares i creus.
Creu: Hi ha una “societat civil” que es va reunir el 2007 a l’Escola de Negocis IESE per exigir al govern de l’Estat que transferís la gestió del Prat. Una societat que es va esvair quan AENA va decidir concedir a Iberia –companyia que prèviament havia decidit concentrar gairebé tots els seus vols a Barajas- la part més grossa de la nova T-1. I que va continuar muda quan el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar que el govern de l’Estat mantindria el control del nou òrgan de gestió de l’aeroport de Barcelona. Cara: Va ser també “societat civil” la que va reaccionar quan el Tribunal Constitucional va mutilar l’Estatut d’Autonomia que havien aprovat el Parlament de Catalunya, el Parlament espanyol –després de modificar-lo a la baixa – i la majoria de catalans en referèndum. La que va convocar una gran manifestació que va aplegar més d’un milió de persones. I també aquesta societat civil va encadenar les consultes sobiranistes arreu del país fins arribar a la mateixa xifra de participants.
Creu: Ha estat la “societat civil” qui ha decidit que Salvador Alemany –d’un catalanisme tebi i conciliador, però sòlid– hagi estat substituït com a president del Cercle d’Economia per Josep Piqué. O qui va votar majoritàriament la candidatura de Joan Rosell com a president del Foment del Treball Nacional, en detriment de Joaquim Boixereu, president de FemCat, d’un catalanisme gens dubtós i contrastat. O qui va portar a la presidència del Barça un president nacionalment tan tebi i ambigu com Sandro Rosell. Cara: És també “societat civil” la que ha generat instàncies empresarials trencadores amb totes les inèrcies sucursalistes anteriors com la mateixa FemCat o com el Cercle Català de Negocis.
No cal dir que aquestes “cares” o aquestes “creus” són discutibles i, segons des d’on es miri, fins i tot intercanviables en la valoració. Però si n’hi ha una que fa avançar i progressar el país des de l’ambició nacional, no és precisament la que sempre troba tot d’arguments per evitar-ho. Aquesta altra “societat civil”, la de la manifestació, les consultes i el catalanisme empresarial és la que ara ha de mantenir-se més ferma. A Espanya el Partit Popular ha guanyat amb majoria absoluta. No vol ni sentir a parlar de reivindicacions catalanes. En tot cas, afirma que les vol ajornar dins l'”imperatiu legal” que marca, per exemple, el final de l’actual pacte fiscal. A Catalunya, Convergència i Unió es mou en la precarietat dins el Parlament i no té la força que li donaria una minoria decisiva al Congrés dels Diputats. L’acord fiscal que exigeix o la “transició nacional” que ha proposat Artur Mas poden quedar en suspens. Sota una crisi feridora i dins un context polític hostil o precari, la “societat civil” de la “cara” ha de treballar, pressionar i liderar. És una de les poques garanties que poden evitar el retrocés nacional.
