“Germans, germanes, és el moment de construir la nostra nació”. Aquesta és una de les frases que pronuncia Morgan Freeman, en el paper de Nelson Mandela, a la pel·lícula Invictus (2009). Els recordo la trama d’aquesta fantàstica cinta: Mandela surt de la presó perquè ha estat nomenat president i el primer que es proposa és superar l’apartheid. La copa del món de Rugbi del 1995 li va servir d’excusa per poder generar un sentiment i un somni comuns per superar la divisió racial. Vostès em diran —i tenen tota la raó—, que el context sud-africà no té res a veure amb el català. Tanmateix, l’exemple em serveix per afirmar que a nosaltres també ens ha arribat l’hora de superar les divisions i, sobretot, hem entrat en el temps de construir la nació. Ara és l’hora d’assolir el somni que fa tants anys que anhelem. L’acord de dimecres passat ho ha de fer possible. I el primer que cal fer és posar a punt les estructures d’estat i les lleis de la Catalunya lliure i sobirana.
Mandela afirmava que “els temps canvien i nosaltres també hem de canviar”. La setmana que s’acaba avui ha posat fi, també, a una llarga travessia pel desert. Els dos mesos d’ençà del 9-N han estat plens d’embolics polítics, malentesos, filtracions i discussions. Han estat seixanta dies de negociacions polítiques possiblement massa públiques, ateses les desavinences entre els diferents líders polítics. Servidora és dels que pensa que la política s’ha de fer de manera més discreta i que hi ha qüestions que no cal fer-les públiques constantment ni expandir-les a través de les xarxes socials. Perquè si es fa així, ens arrisquem a viure en la perplexitat que implica passar de l’eufòria del procés participatiu i del sentiment d’haver fet història a palpar les pulsions més primàries d’unes organitzacions polítiques que durant massa temps han avantposat els seus interessos —i les seves recances envers els altres partits— als objectius del país. L’acord entre el president Artur Mas i Oriol Junqueras hauria de permetre deixar aquestes misèries enrere.
Els mesos que vindran seran fonamentals per reforçar el lideratge del president Mas i de tots els que comparteixen el full de ruta que s’anirà pactant. També serà vital una gran generositat per part de tothom. La política ha d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Estic convençuda que hi estaran. Els líders sobiranistes ja han demostrat que poden superar els entrebancs i que, a més, són capaços d’arribar a acords que permetran que el nostre país avanci cap a la llibertat. L’enrenou d’aquests dies també ha demostrat que l’antiga política ja no és útil. Per construir un nou estat calen noves maneres de fer per assumir la tasca ingent que encara queda per realitzar. Així doncs, és positiu que a la reunió del pacte també hi fos convocada la societat civil i que les primeres paraules dels dos dirigents polítics fossin per demanar disculpes a la ciutadania. Probablement era una manera de dir que han entès que no tenen dret a dilapidar el somni d’un país que treballa per avançar i per poder decidir lliurement el seu futur.
En fi, acabo l’article retornant a la pel·lícula i al poema que li dóna nom. És un poema d’Ernest Henley que fa així: “sóc l’amo del meu destí, sóc el capità de la meva ànima”. Doncs bé, crec que la ciutadania catalana fa molt temps que ha decidit quin ha de ser el seu avenir i quin és el camí per arribar-hi. Dimecres passat es va fer un pas endavant molt important. Ara cal no mirar enrere i deixar-se de retrets.
