L'extrema dreta que mai no havia marxat

"Durant 40 anys bona part dels partits i els sindicats van mirar cap a un altre costat davant el feixisme 'incontrolat' però també davant les denúncies de la pràctica de la tortura en casernes i comissaries."

El calendari ha volgut que enguany, a principis de desembre, hagen coincidit el 40è aniversari de la Constitució espanyola, suport jurídic (i quasi diví) del règim del 78, i l'entrada al parlament andalús del grup d'extrema dreta VOX. Com si d'un bucle semblant al guió de la pel·lícula Atrapats en el temps es tractara, els fets, les anàlisis i els debats han generat un fil conductor entre el trànsit del final de la dictadura franquista, els 40 anys de Règim del 78 i l'elecció de 12 diputats autonòmics que reivindiquen sense dissimular aquella dictadura.

 

De fet, mentre la Transició i la Constitució espanyola semblaven inqüestionables, com a argamassa d'unes estructures que el temps ha demostrat que havien sigut construïdes i mantingudes al servei dels interessos extractius dels pocs centenars de famílies que ostenten el poder real a Espanya, l'extrema dreta eixia només de tant en tant i en situacions i espais especialment delicades per al Règim: els assassinats del Batallón Vasco Espanyol i els GAL –ja que contra el terrorisme tot s'hi valia– i al País Valencià bombes a llibreries i trobades populars, bombes a casa d'intel·lectuals ben compromesos amb el país com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner, assassinats com els de Miquel Grau o Guillem Agulló, assetjament i agressions a les autoritats democràtiques del País Valencià, aldarulls i atacs a les manifestacions democràtiques...

 

Segurament ben poca cosa perquè l'Estat es veiera obligat a controlar més en curt les seues clavegueres i perquè la plèiade de professionals de les tertúlies als diversos mitjans, generalment superficials, li dedicaren el seu preuat temps. L'extrema dreta no els devia semblar un gran problema, ja que d'una part els servia per a mantenir controlada i minoritzada l'esquerra política i social i de l'altra perquè electoralment els vots de l'extrema dreta els va canalitzar durant molt de temps el PP, que darrerament els compartia amb Ciudadanos, i per tant no hi havia de cara a Europa cap problema de legitimitat política o democràtica. El Règim apareixia amb els seus vestits quasi impol·luts i podien continuar amb el gran teatre de la modèlica transició i de la democràcia exemplar.

 

Ara, però, el feixisme s'ha presentat a cara descoberta, reivindicant per a si mateix el que considera que li és propi, i ho fa desvergonyidament i sense complexos, perquè ells, i almenys una part dels poders reals, ja no confien en els que han sigut els gestors dels seus interessos en aquests darrers 40 anys, interessos que ara veuen qüestionats.  I és clar, els i les "demòcrates de tota la vida" s'han escarotat en veure que després de viure tan ricament participant, gaudint i justificant el Règim del 78, ara han de compartir espais als salons nobles dels edificis institucionals i als platós de TV perquè els feixistes no s'acontenten de mantenir-se només a les clavegueres i arriben amb la clara voluntat de marcar el ritme per a la defensa dels seus valors centralistes, espoliadors, patriarcals i beats,  al servei de l'oligarquia i del capital.

 

Durant 40 anys bona part dels partits i els sindicats van mirar cap a un altre costat davant el feixisme "incontrolat" però també davant les reiterades denúncies de la pràctica sostinguda i ben controlada de la tortura en casernes i comissaries i contra qualsevol mena de dissidència. I paral·lelament tampoc no van ser a l'alçada davant l'embranzida del neoliberalisme que atacava els drets socials, econòmics i polítics de la majoria, un neoliberalisme que en les darreres dècades ha anat desmuntat un a un els drets socials i polítics guanyats al llarg de moltes generacions de ciutadans i afavorint l'acumulació de la riquesa en mans d'unes minories mentre empobria bona part de les classes treballadores i reduïa les mitjanes a la mínima expressió.

 

El resultat de tot plegat és la permanència d'un substrat ideològic franquista en amplis sectors socials, unes estructures d'Estat de molt baixa qualitat democràtica, una evident feblesa política i democràtica de partits, sindicats i de la societat civil i, sobretot, de l'empobriment d'extensos grups socials que no tenen cap garantia de futur ni confiança en millores substancials. A tot això ha vingut a sumar-se la croada espanyolista i feixistoide contra la revolució democràtica i independentista catalana utilitzada com a boc expiatori de tots els mals de l'Espanya eterna. Ara alguns s'escaroten dels 12 escons de VOX i venen ganes de recitar-los aquell poema que molta gent atribueix a Bertolt Brecht però que és del pastor protestant Martin Niemöller, que va començar donant suport als nazis alemanys i que al final va patir l'empresonament al camp de concentració de Dachau: 

 

Ells van venir

Primer van emportar-se els jueus,

però com que jo no era jueu, no en vaig fer cas.

Després van emportar-se els comunistes,

però com que jo no era comunista, tampoc no en vaig fer cas.

Després es van emportar els obrers,

però com que jo no era obrer, tampoc no en vaig fer cas.

Més tard van emportar-se els intel·lectuals,

 

però com que jo no era intel·lectual, tampoc en vaig fer cas.

Hi seguiren els capellans,

però com que jo no era capellà, tampoc no em va importar.

Ara venen a per mi, però és massa tard.

 

No, al País Valencià no hi estem vacunats, perquè s'hi donen amb escreix totes les condicions ideològiques, polítiques i socials que he apuntat més amunt. Ara bé, sí que podríem estar-ho si, en contra de vantar-nos d'unes vacunacions que encara no s'han aplicat sinó molt tèbiament, ens afanyàrem a fer-ho. Són molts els deures que tenim al País Valencià, alguns dels quals no els hem fet per excés de tacticisme electoral: reformar la llei electoral per garantir més participació i guanyar més democràcia; potenciar les administracions municipals i més properes a la ciutadania per a capgirar un model demogràfic insostenible; duplicar els pressupostos socials lluitant contra l'infrafinançament i l'espoli que patim; combatre les violències masclistes des d'una òptica feminista antipatriarcal; potenciar serveis públics com la sanitat i l'ensenyament; garantir habitatges socials dignes per a tota la ciutadania; protegir el dret de totes les persones a conéixer i viure amb normalitat en la nostra llengua i cultura; enfrontar els nous reptes mundials com les migracions des d'òptiques solidàries i compromeses; lluitar amb força, determinació i sensatesa contra qualsevol mostra de feixisme; recuperar la participació ciutadana i situar les institucions al seu servei i no al contrari; acabar amb la depredació especulativa  posant l'economia al servei de les persones.

El feixisme se'l combat des de la maduresa i la radical determinació democràtica, apoderant la ciutadania per a l'autogestió de totes les sobiranies concretes que han d'omplir el dret del nostre poble (de tots els pobles) a la seua plena sobirania.

Sí, encara hi som a temps de potenciar tots els trets positius de la nostra societat, que són molts, i enviar el feixisme i tots els seus contravalors, per sempre més, a la paperera de la història.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?