L'explotació dels pobres

"Un Robin Hood ha fet jurament constitucional per a convertir-se en ministre de finances"

Si abans, en el passat històric, vam passar per una època en què els rics vivien a costa dels pobres, ara estem entrant en una dinàmica històrica marcada pel signe contrari, a saber, veurem com una gegantina part de la població desafavorida per algun motiu —no treballadora— viu a costa d'una petita part de la població que sí contribueix, via impostos, a mantenir tota la resta.

Aquest és el diagnòstic d'un gran filòsof alemany, Peter Sloterdijk, en una revista nord-americana (City), on exposa la seva tesi d'una manera molt entenedora: "la història política del segle XX, i no només en els seus extrems totalitaris, ha demostrat ser poc amable amb el liberalisme clàssic i l'anarquisme".

Per l'autor, aquests dos pensaments polítics pressuposaven la lenta desaparició de l'estat, de l'explotació de l'home per l'home. L'un a través d'un mercat autoregulat, l'altre en la reorganització de les classes socials en petits grups que haurien de consumir el que produïen.

"L'estat democràtic modern s'ha transformat gradualment en estat deutor, en l'espai d'un segle ha fet una metàstasi que l'ha convertit en un monstre colossal, que respira i escup diners". Gràcies a l'impost sobre la renta, els ciutadans productius proporcionen més de la meitat de la renta nacional en forma d'ingressos fiscals.

Quan es parla del futur del capitalisme, més aviat la pregunta hauria de ser un altre, em penso: ¿té futur aquest sistema semisocialista al qual també anomenem "economia social de mercat"?

Perquè més que viure en un sistema de lliure mercat —si tenim ganes de ser justos i dir les coses pel seu nom— vivim sota un règim on "un Robin Hood ha fet un jurament constitucional per a convertir-se en ministre de finances" (paraules del filòsof). Robar als rics per a donar-ho als pobres, uns pobres creats per la pròpia dinàmica del lladronici institucional…

Vistos, però, els inacabables casos de corrupció que ens mosseguen arreu —a tots els nivells, a totes les contrades— podríem plantejar-nos si el que hem de canviar no és el sistema econòmic sinó els gestors públics que, amb l'excusa que el sistema no és totalment eficient, només busquen i obtenen la seva pròpia magnificència.

Podem discutir els beneficis de la mà invisible del mercat, però el que ja comença a ser indiscutible és que hi ha una mà bruta que arreplega i estreny, contra la qual potser sí que caldria treure de l'armari la retòrica revolucionària.

En les economies modernes, doncs, els ciutadans productius mantenen els altres, als quals, tanmateix, cada dia se'ls repeteix que tenen més drets i que pateixen més desavantatges. Si aquesta situació es radicalitza, podríem veure un nou conflicte social de masses.

La mà gegantina de l'estat ja arriba a les generacions que encara no han nascut! L'endeutament públic és imparable; el deutor acabarà xuclant tota la sang als creditors —a tots nosaltres—: hi ha en el nostre horitzó una nova forma d'explotació que demanarà algun tipus de reforma radical.

Si no som capaços de desfer-nos de retòrica rovellada i de detectar sense prejudicis aquest problema —que és econòmic i moral—, no podem fer res més que fer passos cap alguna forma inconeguda de totalitarisme.

Aquesta setmana, hem vist com el president del Congrés dels diputats, el magnífic senyor Bono, enviava una carta als diputats defensant el seus sous i el seu dret a pensió vitalícia. ¿Quin ha estat l'argument? Que els 98 milions d'euros de pressupost del Congrés tan sols són "4 milions més" que l'últim fitxatge estrella, el de Cristiano Ronaldo, el (magnífic, és així) jugador engominat del Reial Madrid.

L'argument de Bono és pervers, derivat d'una confusió molt primària entre el que pertoca al poder públic i el que mou al poder privat. ¿Quina riquesa genera el Congrés dels diputats? ¿Quins béns i serveis ens dóna a la ciutadania? ¿Qui és més bo, Ronaldo amb la pilota o Bono en la política? No vulguem fer comparacions.

El Congrés té una utilitat manifesta i clara —fer lleis, aprovar el pressupost, representar-nos d'aquella manera…—, però la seva finalitat no és la d'engendrar llocs de feina, productes o serveis. No crea ni un gram de riquesa.

Ja m'està bé que es cobri una paga de diputat —pel que fa a la pensió, però, se n'haurien d'estudiar les condicions: trobo una immoralitat cobrar de per vida tan sols havent estat diputat dues legislatures—: però, ¿per què comparar-se amb un jugador de futbol?

Es vulgui o no, el que cobra Messi, Ronaldo —o Fernando Alonso— està absolutament justificat: només ells poden fer les coses que fan, i els seus pagadors obtenen beneficis amb la seva presència als seus equips esportius. Tots ells generen prous beneficis per justificar el seu sou, a més de per nodrir les arques dels clubs o escuderies que els contracten. Fitxar a Ronaldo acabarà sent un fitxatge rodó: és una decisió empresarial arriscada, però els empresaris que s'arrisquen són els que donen embranzida a una empresa i els que generen beneficis per a les seves companyies.

Bono i tots els divulgadors d'aquest discurs estatalitzador haurien de llegir una assaig molt breu, un clàssic de la divulgació econòmica sorgit de la ploma de Frédéric Bastiat, un francès molt simpàtic que va viure cap a la meitat del XIX.

L'obra es diu Allò que es veu i allò que no es veu i acaba de sortir a Riurau Editors en català, una nova editorial que val molt la pena. Bastiat ens assabenta que, en tota decisió de despesa pública hi ha dues dimensions, la visible i la invisible. El polític mediocre només veu a curt termini, la visible, però s'amaga a si mateix (per por o per manca de lucidesa), la invisible, l'efecte col•lateral, paral•lel, el que ha deixat d'originar-se per culpa de la seva decisió.

Aquest "monstre colossal, que respira i escup diners", de qui parlàvem al principi citant Sloterdijk, ¿d'on els treu, als diners? De les nostres butxaques: amb el que ens sostrauen deixem de generar riquesa, deixem de consumir, d'acudir a les botigues, als cinemes, a les llibreries, deixem d'agafar taxis per anar a bons restaurants —deixem, fins i tot, de reproduir-nos. I d'aquest 'deixar de fer', d'aquest invisible que no volem veure, se'n deriva la pobresa de tots, d'un 'tots' que cada dia creix i es multiplica.

Els gestors polítics estan massa concentrats en 'allò que es veu'. Encegats en una immediatesa miserable.

 
 

Comentaris