El jove prodigi de les noves tecnologies Michael Sayman, va declarar “l’èxit ja no val”, referint-se a la necessitat de no caure en el parany de deixar-se dominar per l’èxit un cop s’ha assolit. La idea de superar-se davant l’èxit que moltes vegades no es distingeix del fracàs, és el que l’esperit ens proposa per rebel·lar-se davant el tedi que projecta en nosaltres un èxit repetit. És la idea que ens ofereix Sayman.
Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de discutir amb un prestigiós filòsof sobre quin havia de ser el paper dels intel·lectuals en el segle XXI. La discussió es va centrar en el retret d’aquest sobre la manca de dinamisme de la societat per canviar les coses i, alhora, la hiperactivitat per no arribar enlloc. Em va exposar la seva preocupació pel poc risc que corren les societats opulentes per no perdre els seus privilegis. Jo, per la meva banda, li vaig demanar que m’expliqués com era possible que els intel·lectuals tinguessin una mirada tan crítica sobre la societat i, al mateix temps, no arrisquessin res del seu prestigi ni del seu status per canviar les coses. Li vaig preguntar com era possible que, després d’acumular tant prestigi gràcies a la publicació de llibres, donar conferències, tenir títols acadèmics i reconeixements internacionals, no arrisquessin res en benefici d’altres. Hi va haver un llarg silenci per acabar demanant-me que parléssim d’una altra cosa.
L’escena exemplifica fins a quin punt és difícil arriscar l’èxit, en totes les seves formes, una vegada aconseguit. Un amic m’explicava fa uns anys que un company amb el qual volava tots els caps de setmana en avioneta a l’aeroport de Sabadell, havia deixat de pilotar després d’aconseguir un gran èxit televisiu, doncs tenia por de patir un accident que trunqués la seva meteòrica cursa. Són dos exemples de com l’èxit l’atrapa a un fins a allunyar-lo de la realitat. L’òptica de Sayman, un jove amb èxit que busca alliberar-se d’ell mateix per seguir creixent, posa en evidència la manera en què ho celebrem com a fi i no com a mitjà per aconseguir altres fites. L’èxit tan anhelat, un cop aconseguit paralitza al que el posseeix. És un èxit sense glòria, guardat com un trofeu en una vitrina. Veiem en aquell que ha estat tocat per l’èxit, la culminació d’una carrera i, alhora, un assoliment que acaba amb ella.
El jove Rimbaud va renunciar a l’èxit al qual estava destinat en el seu temps per diluir-se com a escriptor a Java i Edèn. Renunciar a ell per respirar, per trobar-se amb si mateix. Però, com renunciar a la llum que enlluerna sobre nosaltres fins a cegar-nos? Com fugir dels seus beneficis? Aquestes són algunes de les preguntes que la nostra societat evita plantejar-se, ja que implicaria acceptar que el seu valor no resideix en posseir-lo, sinó en arriscar-ho.
