L'exili necessari

"Espanya vol aïllar Catalunya, trencar la cadena de legitimitat republicana de les seves institucions i humiliar tot un país. Fins ara, els exilis han impedit que se'n sortís"

Espanya mantindrà durant molt de temps la repressió política, judicial i policial. Més encara quan ha constatat que, per la via democràtica, no pot derrotar el republicanisme. De fet, Espanya només ha governat a Catalunya per la força militar, o com ara, vulnerant les seves pròpies regles del joc constitucional. Mai amb la legitimitat del poble. Per contra, la nació catalana s'ha fet forta a base de resistència pacífica i de solidaritat amb els successius líders polítics que han estat víctimes de la repressió castellana en intentar defensar la nació. Assassinats, perseguits, forçats a l'exili.

 

Per aquesta raó, Carles Puigdemont és el trofeu de caça major del règim del 78. No en té prou amb diversos presos polítics, l'espoli patrimonial de dirigents independentistes o l'amenaça d'incórrer en penes de presó equiparables a les d'un assassí contra qualsevol que gosi qüestionar democràticament la unitat d'Espanya. Espanya vol aïllar Catalunya, trencar la legitimitat de les seves institucions i humiliar tot un país. Compta amb la monarquia, les clavegueres de l'Estat, la brunete mediàtica i, de moment, també amb la UE. Aquest estat autoritari voldria veure el legítim president de la Generalitat entre reixes. Seria una victòria, perquè mai abans ha aconseguit trencar la cadena de legitimitat republicana, que s'ha mantingut viva a l'exili encara que Madrid hagués pres el control intern del país. 

 

 

Espanya, que no els seus ciutadans, s'ha construït a base de venjances. Per això el diàleg a mig termini és impossible. Juga a matar o morir. Madrid no acceptarà cap investidura de Puigdemont, ni telemàtica ni delegada. I potser aquesta nova usurpació de legitimitat s'ha de convertir en virtut. Acumular forces no vol dir rendir-se, ans al contrari, vol dir administrar bé la força i enfortir-se –interna i externament- tenir estratègia, però també tàctica. I un president legítim al cor d'Europa, encara que tècnicament una altra persona ostenti oficialment el càrrec a Barcelona, mantindrà viu el projecte a ulls del món. Puigdemont, desgraciadament no pot tornar, com a mínim a curt termini. A Brussel·les, ell i els seus quatre consellers legítims podran expressar-se lliurement sense sentir l'alè d'una justícia putrefacta al seu clatell. A Bèlgica ja saben què és Espanya.

 

Cal tenir un Govern executiu a Catalunya que posi fi a la usurpació espanyola i cal ampliar la base social de l'independentisme amb polítiques social que arrosseguin més catalans al projecte republicà. Però és vital internacionalitzar encara més l'autoritarisme d'un Estat membre de la UE i posar en evidència la manca de separació de poders. Perquè la repressió judicial no ha acabat. Tot just comença. Més de 700 alcaldes, milers de ciutadans que formen part dels CDR, dirigents de partits, consellers, membres de la Mesa del Parlament, diputats... El món ho ha de saber. I malgrat que les institucions oficials boicotegen la democràcia i els drets humans, l'opinió pública internacional va per un altre costat. I l'economia, també. Tot al seu temps. Que l'exili, temporal, acabi essent el David que guanyi el Goliat.

 

Comentaris