La premsa local sempre ha tingut un paper molt destacat a casa nostra. Com a mínim per aquells que som (o venim) de comarques. Va tenir una gran importància al principi de la democràcia. Va entrar a moltes cases d’una manera gairebé imperceptible i va ajudar, de manera molt notable, a normalitzar la nostra llengua.
A més, va jugar un paper vital en la cohesió de molts pobles i comarques. La premsa local ens explicava a nosaltres mateixos. Per primera vegada hi havia un mirall que ens interpel•lava des de la proximitat i amb el nostre propi llenguatge. Com que les comunicacions eren força precàries, va fer una gran feina difonent una informació de proximitat a indrets que, fins al moment, no havien gaudit d’un altaveu que els fes sentir protagonistes. Tot i ser publicacions setmanals o quinzenals, vertebraven les relacions entre els pobles d’un mateix territori fent-los compartir problemes i interessos. Aconseguien que els problemes d’un poble fossin compartits pels veïns del poble del costat. Un fet que, fins al moment, semblava gairebé impossible. La premsa local, en moltes ocasions, ha fet més per la cohesió de les comarques que molts consells comarcals o ajuntaments. Durant els anys 70 i 80 van ser tot un fenomen.
Actualment, però, aquests esquemes han canviat radicalment. Internet ho ha capgirat tot. El ritme de les comunicacions ha augmentat vertiginosament i l’accés a la informació s’ha democratitzat. Els puntals de la premsa local s’han transformat. Els diaris digitals, Twitter, Facebook o els fòrums digitals han matat els antics esquemes. La majoria de la gent s’informa a través d’internet. Només cal veure la infinitat de webs locals que han nascut en els últims anys on els ciutadans, les associacions i les institucions comuniquen als seus conciutadans totes les novetats. El setmanari ha perdut la seva força. La seva raó de ser. La vertebració de pobles i comarques ja no passa per ells.
Aquests fets han descol·locat completament a les publicacions locals no diàries. Molts lectors ja coneixen les informacions abans de ser publicades gràcies a les webs i a les xarxes socials. Per aquest motiu moltes històriques capçaleres ja han tancat, altres estan apunt de fer-ho, totes han fet una dràstica reducció de personal i les que estan sobrevivint s’han vist obligades –per la manca de periodistes- a convertit el diari o la revista en un recull de notes de premsa inodores i incolores.
La premsa local ja no crea comunitat. Com a mínim ja no disposa de la força que havia tingut històricament. El setmanaris, que no vulguin morir, s’han de reinventar apostant decididament per les seves pàgines webs, les noves tecnologies i uns continguts que —encara que siguin de proximitat- puguin despertar l’interès d’aquells que no resideixen al territori.
