Durant aquestes últimes setmanes hem hagut de veure fins a quin punt tot allò que envolta El Procés està una mica més que verd. Les coses, sembla, que s’han de fer d’una altra manera, i això sense cap mena de garantia que tot acabi de manera feliç. L’independentisme té múscul, possiblement és el moviment social i polític amb més embranzida d’Europa, però l’articulació política d’això sol fallar.
Hi ha múscul però no os, de tal manera que quan ens punxen de seguida ens desinflem, ens claven el ferro fins al fons, sense topar amb cap mena de resistència dura. Marxar d’Espanya no és pas senzill; des d’aquesta columna ho hem anat repetint moltes vegades —contra al·lucinats, ingenus i venedors de fum—, perquè sembla que hagi de bastar amb la simple voluntat per aconseguir-ho. I no és així. En primer lloc: hauríem de ser més.
Les xifres que acompanyen El Procés no són gaire galdoses; els representants independentistes tenen el caliu del carrer perquè els independentistes són ràpids a l’hora de posar-se la samarreta i agafar la pancarta, però les majories no són indubtables. Els que podrien capgirar la balança cap a l’independentisme —els Comuns o postcomunistes de Podem (os) o franquícies— no s’animen: prefereixen l’ambigüitat i anar fent, la retòrica buida dels ‘drets socials’ i l’estira-i-arronsa clàssic contra els fantasmes de la dreta alhora que juguen a fer-li lletjos al rei però sense força ni per canviar una partida pressupostària. Ara mateix, l’independentisme està sol: fora de les seves files només s’espera que s’esbravi o que es divideixi, que hom es cansi de tocar a les portes del cel i abandoni la lluita, o que arribats a una altra contesa electoral, tot plegat faci aigües.
Des que vam començar amb tot el projecte, que tot plegat ha acabat semblant una excusa perquè algunes persones facin carrera, ‘xuclin càmera’ o s’escriguin llibrets sense solta ni volta. Amb El Procés, els narcisistes de la tribu estan molt contents: s’han fet moltes fotos, s’han repartit moltes cadires. Al mateix temps, hi ha hagut baralles entre bastidors, que algun dia algú explicarà i riurem. L’estat espanyol és exemplar amb la seva oposició; molt més que Catalunya amb les seves reaccions. Sovint semblem un club d’escortes disputant com podem fer per a superar tot un exèrcit amb fusells i cabra coronada.
Sovint sembla que ens volem fer creure a nosaltres mateixos que les condicions de possibilitat que ara mateix dificulten aquest projecte polític desapareixeran així com així, simplement fent una llei o una proclama. Però no hi ha cap raó per suposar que això serà així.
Suposo que un dia es podran donar les opcions favorables per a independitzar-se sense excessius daltabaixos, però no ara, amb el PP a Madrid i amb una majoria no clara d’independentistes a les urnes. Això no significa que El Procés hagi d’acabar; això vol dir simplement que El Procés ha d’estudiar altres vies, perquè aquesta ens porta directament al no-res, mentre anem perdent temps i el país cau a trossos. El referèndum que volem celebrar el setembre del 2017 només pot ser dues coses: o un altre 9N seriós, amb resultats que obliqüin a fer alguna cosa, o bé una excusa per a forçar una prohibició estatal que posi en escena la intransigència espanyola; el més probable és que no acabi sent cap de les dues coses; tan sols un altre ritual que servirà per apaivagar els ànims del més purs, que encara es miren el Govern com si no fos prou independentista (com hem vist amb els actes de desobediència que fins ara s’han produït: han servit més per marcar distàncies entre sectors independentistes que no per a fer un front comú per a la causa).
Ara mateix s’està jugant a Nova York el mundial d’escacs. S’enfronten dos genis: el noruec Magnus Carlsen, possiblement el millor jugador de tots els temps; i el rus Serguei Kariakin, un mestre d’una fredor i d’una solidesa d’iceberg. Kariakin sap que guanyar Carlsen és gairebé impossible: porten 6 partides, i totes han acabat en taules. Kariakin espera un error; espera que Carlsen es desesperi, que d’aquí a final de mes, quan acabi el torneig, Carlsen tingui els nervis destrossats, i potser pugui guanyar-li una partida, només una, gràcies a la qual li arrabassi la corona de campió del món.
Carlsen no comet errors, i Kariakin es posa sovint en aquelles posicions dins les quals només hi ha una jugada bona, única i salvadora, per a no perdre. Kariakin sap que el que li convé és esperar, aguantar, encaixar cops, com en Rocky, fins que l’altre estigui tan exhaust que només li calgui una empenta per caure de cul. Només té aquesta possibilitat, perquè enfrontar-s’hi de cara és un suïcidi. Suposo que ja ens entenem; salut i república, etc.
