Potser es pensen que som un ramat de xais i tenen raó en una cosa: ens comportem com si ho fóssim. Només cal que ens bordin per un costat per tal que tots anem cap a l’altre i n’hi ha prou que un parell surtin corrent com perquè això faci que al darrera hi vagi el ramat sencer. I quant més espantats, més mesells.
Cada nou virus del grip ha de portar la fi de la espècie humana. Ara que la grip del porc –perdó, que hem quedat que això no és pot dir- i no fa pas tant la grip aviària, però sempre sota l’amenaça d’una pandèmia d’ordre mundial que ens fa estar amb lai al cor per si arribarem a temps de descobrir una vacuna preventiva. Tant gran és l’amenaça i tanta la urgència, que ningú es pregunta quants diners van a parar a quines mans.
Les grans amenaces sanitàries funcionen molt bé, però les mediambientals van anar per davant de totes. Algú recorda quan seguíem dia a dia el forat de la capa d’ozó? El pronòstic era que moriríem tots rostits en poc més d’una dècada. Paral•lelament, s’anuncia la fi de recursos bàsics, com l’aigua, o estratègics, com el petroli. Però si ja els anys setanta els grans experts preveien la fi de les reserves de cru abans del canvi de segle!
En el dons es tracte de construir un discurs que sigui versemblant, que tingui una base suposadament lògica. Per exemple, si un recurs natural és limitat la lògica diu que algun dia s’esgotarà. Un plantejament tant senzill som aquest permet, adequadament magnificat i condicionat, suposar una especulació a gran escala.
I la crisi econòmica? En aquest cas coincideixen el mal i la medicina. Si l’origen del problema són els excessos, aquests amenacen ara de convertir-se en estructurals. Si acceptem que les entitats financeres són massa importants com perquè facin fallida, estem condemnats a sostenir-les i elles tenen una xarxa de seguretat per jugar al límit.
Podríem seguir amb altres exemples, també d’ordre polític. Però amb això n’hi ha prou per justificar perquè cal la discrepància, la veu crítica, el pensament que s’atreveix a expressar-se contra els corrents d’opinió majoritaris. Només pot ser que tants com som entre tots plegats només tinguem una idea. Hi ha massa riscos si ens ha sortit esbiaixada.
