L’estiu està sent particularment calent per a Ada Colau, que ara mateix té sobre la taula algunes de les patates més roents de la política catalana, entre les quals el seu propi futur al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona o la rebuda en el marc dels actes del 17-A al rei espanyol Felip VI, el mateix a qui la màxima autoritat de Catalunya ha reclamat que demani perdó als catalans pel discurs legitimiador de la repressió contra l’1-O que va fer el 3 d’octubre. L’oposició al consistori està veient que el vaixell de Barcelona en Comú a la Plaça de Sant Jaume, que té Colau al timó, navega amb dificultats i probablement el seu naufragi arribarà en forma de derrota electoral. Una derrota plena d’excitants oportunitats per als seus contrincants.
No ha de ser fàcil arribar a l’alcaldia al crit de “sí se puede” per acabar comprovant que, en realitat, tot allò que deies que es podia no es pot o no es pot tant com havies pensat. El fet, però, és que la parròquia creada al voltant del “sí se puede” potser encara pensa que tot allò que algú es proposa és factible i que un altre món encara és possible. Comprovar que el món segueix sent el mateix i que un canvi copernicà no s’aconsegueix a cop de desitjos ha de ser una sensació certament frustrant. El món és una cosa massa complexa com per anar prometent paradisos.
Ada Colau ha abonat el terreny perquè ara l’oposició es llenci damunt seu sense miraments. Però el que no pot fer l’equip de govern és reclamar que aquesta oposició deixi de posar el dit a la nafra. Barcelona crema, no només perquè és la capital d’una Catalunya en shock des de l’1-O, també perquè el seu dia a dia és cada vegada més difícil per aquells que hi viuen. És evident que no tot el que passa a Barcelona és culpa de Colau, però algunes coses potser sí. Per això no deixa de sorprendre la baixa tolerància a la crítica d’aquells que van arribar al poder gràcies a l’ús insistent de la denúncia.
