Evidentment això és una opinió que podríem dir que coincideix amb la del Parlament de Catalunya, les Corts Generals i amb la dels ciutadans de Catalunya que varen votar favorablement el nou Estatut de 2006. De fet, la valoració jurídica de l’Estatut s’ha d’emmarcar en la seva naturalesa de pacte institucional Estat-Comunitat Autònoma. L’enjudiciament del nostre Estatut transcendeix de Catalunya, en el sentit de què d’altres Estatuts d’Autonomia recentment aprovats, especialment els d’Andalusia, Aragó i Illes Balears, tenen una bona pila d’articles iguals o molt semblants als de l’EAC que estan ara sub iudice al Tribunal Constitucional. Això també ens indica la superficialitat i manca de solidesa dels arguments d’inconstitucionalitat esgrimits des d’una posició política que, davant del mateix redactat, aquí feia escarafalls i allà aplaudia i votava.
Una altra dada que ajuda a donar la dimensió de la situació és que bona part dels articles impugnats tenen un redactat molt semblant, sinó idèntic, a l’Estatut de 1979. Per exemple si mirem l’article 6 de l’Estatut de 1979, on es definia la condició política de català, veurem que s’assembla moltíssim a l’article 7 de l’EAC de 2006. O l’article 48.1 de l’Estatut de 1979 amb el 218.5 de l’actual, ambdós sobre tutela financera dels ens locals, per posar dos exemples ben allunyats entre sí. En aquests casos, el propi debat d’inconstitucionalitat implica una regressió de plantejaments autonòmics ja assumits.
Finalment, però no té importància, cal dir que el text de l’Estatut, la lletra, no contradiu en res les competències estatals, i és quasi impossible interpretar-ho així –per no dir impossible del tot- perquè precisament aquesta va ser la feina que van fer les Corts Generals, tirant aigua al vi de les “innovacions” que havia volgut introduir el Parlament de Catalunya. Així, l’Estatut està trufat amb expressions tals com “d’acord amb la Constitució”, “d’acord amb el que estableix la normativa estatal”, “respectant el que estableixi l’Estat”, etc. Per exemple, el famós Consell de Justícia de Catalunya, està previst a l’article 97 de l’Estatut “d’acord amb el que estableix la Llei orgànica del poder judicial”, i tot i així hi ha qui diu que segur que el declaren inconstitucional!
L’Estatut és un pacte que s’ha fet respectant les regles del joc democràtic. Aquestes regles ens han portat davant del Tribunal Constitucional, i pot ser que l’Estatut no en surti ben parat. Però les lleis les canvia l’electorat. Els catalans voten significativament per escollir els membres de les Corts i a tots els membres del Parlament. Igual que la pressió democràtica va ser molt forta en el moment d’aprovar l’Estatut del 2006, també ho pot ser per buscar altres vies per la millora de l’autogovern. La Constitució ens dóna solucions, com les transferències o les delegacions. I el propi Estat podria fer molt amb l’aprovació de lleis orgàniques favorables a l’autogovern i la modificació de les bàsiques. Ara cal esperar, després la decisió l’haurem de prendre entre tots.
