L'Estat, Rajoy i el PP, tocats pel 9-N

"El país ha demostrat que comença a estar madur per plantejar-se empreses potents i mirar lluny"

Una setmana després del 9-N, l'Estat espanyol és menys Estat, el govern central és menys govern, la llei és menys llei i el PP és menys PP. Si entenem com Estat "l'organització política sobirana de dominació territorial" (Hermann Heller) o "l'àmbit d'aplicació del dret" (Hans Kelsen) és evident que durant el 9-N l'Estat va ser més invisible que mai a Catalunya.

Des que Espanya es defineix com un Estat social i democràtic de dret (Constitució de 1978), cap territori havia tingut la força, l'empenta i l'agosarament suficient per desoir una ordre política provinent del govern de torn (en aquest cas, de l'executiu de Mariano Rajoy) disfressada de legitimitat jurídica gràcies als pronunciaments entusiastes del Tribunal Constitucional. Ningú, ni els tantes vegades admirats bascos, havia tingut el valor de plantar cara jurídicament, socialment i políticament a una actitud tancada i restrictiva del govern d'Espanya. Catalunya sí.

Rajoy no volia que es fes cap consulta per saber l'opinió dels catalans sobre el seu futur, però la consulta es va fer. El TC va demanar que s'aturessin els preparatius del 9-N, però el 9-N no es va aturar. Els detractors de la jornada denunciaven mana de garanties i escassa organització, però els fets van demostrar que les garanties eren totals i l'organització impecable. Els pirates informàtics van atacar els webs de la Generalitat, d'Òmnium, de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) per sabotejar el procés participatiu, però el procés va seguir el seu curs. La Fiscalia va intentar coaccionar autoritats i ciutadans anunciant que s'identificaria els que obrissin els edificis on hi havia les urnes, però els edificis es van obrir, les urnes van ser al seu lloc i va ser el president de la Generalitat qui va assumir la responsabilitat de tot.

I és que al 9-N van confluir un seguit de factors que van sumar a favor del crit unànime pel dret a poder decidir el futur polític del país. Des d'un lideratge sòlid i serè del president de Catalunya, Artur Mas; passant per la unió política de CiU, ERC, ICV i CUP; fins a la força d'una societat civil impulsada per 2.305.290 votants, i canalitzada a través d'Òmnium i l'Assemblea Nacional Catalunya (ANC).

La impotència d'un Estat desorientat i superat pels fets ha donat la volta al món. EI mateix món, en canvi, que ha vist la convicció i decisió d'una gentada que desafiant-ho tot van convertir una votació popular en una autèntica festa. Contra la prohibició, llibertat; contra el silenci, la veu; contra la democràcia, les urnes.

El 9-N ha deixat tocat l'Estat perquè no ha pogut fer complir les seves imposicions; ha deixat tocat Rajoy perquè ha aparegut a ulls de l'opinió pública com un polític feble incapaç de negociar per evitar quedar en evidència. Rajoy ha plantejat malament el procés del 9-N des de bon començament, de tal manera que al final, acabés com acabés, acabava malament per Espanya. Però el 9-N també ha deixat tocada una llei que no s'ha pogut fer complir. I una llei que no es pot fer complir és sinònim d'una llei inútil. Com ha dit algú, la llei no pot anar contra els drets. I sembla que això ja ho comencen a tenir clar (com a mínim tenen molts dubtes) els fiscals del TSJC. Per últim, el 9-N ha deixat tocat el PP, ha afeblit el PP a Espanya i a Catalunya; i ha generat mala maror entre Rajoy i el PP català. Alícia Sánchez-Camacho volia contundència, ma dura, prohibicions, presència policial... mentre el líder del PP va optar, al final, per no fer res.

El país ha demostrat que comença a estar madur per plantejar-se empreses potents i mirar lluny. Ara toca als Mas, Junqueras, Herrera, Fernàndez... és a dir, CiU, ERC, ICV i CUP no esgarrar l'invent. Caldrà fer eleccions ben aviat que hauran de ser plebiscitàries. Però no es poden fer uns comicis de forma precipitada. Diu el conseller de la Presidència de la Generalitat, Francesc Homs, que Mas podria anar en solitari a les eleccions, però seria molt més potent fer una llista de país. Seria imparable; seria un missatge internacional inapel·lable; seria un senyal inequívoc de la voluntat dels nostres líders d'anar per la via correcta, i seria la millor picada d'ull a una societat catalana que espera un projecte engrescador. I tot això, sabent que Rajoy només pot fer dues coses, avenir-se a pactar una sortida democràtica per Catalunya o fer el ridícul davant tot el món.

 
 

Comentaris