No se sap què crida més l’atenció de la cacicada de la Junta Electoral Central (JEC), si la seva arbitrarietat o la seva ineptitud. Amb prou feines li ha durat 72 hores però ha aconseguit amb escreix el contrari del que pretenia. Va voler destruir una candidatura i ha assegurat el seu triomf esclatant fent-li la campanya de franc.
L’arbitrarietat no pot quedar sense resposta. La JEC és sospitosa d’haver prevaricat. Hi haurà querella, que serà contra els membres de l’òrgan que hagin comès, suposadament, el delicte. Si hi hagués reparacions pels danys evidents causats, el responsable subsidiari seria l’Estat. És l’Estat, el prevaricador. És l’Estat qui, sempre que pot, se salta la seva pròpia llei quan es tracta de Catalunya.
En el cas concret de la prohibició de la JEC, la pressumpta prevaricació és evident, cosa que facilitarà les seves denúncia i sanció. Els membres d’aquest òrgan quedaran inhabilitats una temporada i seran substituïts per altres, probablement igual de catalanòfobs però, potser, menys incompetents. L’important és que aquest cas posa de manifest una actitud general prevaricadora a les institucions i poders de l’Estat en relació a Catalunya. Els tribunals, el govern de torn, el Parlament, sigui quina sigui la seva composició, tots actuen habitualment fent un ús partidista del dret.
Prevariquen, fins i tot, “de bona fe”. Neguen que s’estiguin saltant la llei o aplicant-la fraudulentament, i menys per raons partidistes. Entenen que donar prevalença a la unitat d’Espanya per sobre del principi democràtic de la voluntat dels governats, és a dir, l’unionisme, no és partidista. “Espanya no és un partit”, es diuen a ells mateixos, “sinó la raó de ser de la justícia”. Els partidistes i possibles prevaricadors són els altres, els qui no volen ser espanyols. Els nacionalistes sempre són els altres.
No obstant això, com que el conflicte és sobre la unió (que els independentistes consideran colonialisme) o la independència (que els unionistes consideren separatisme), l’unionisme és un partit. Un dels dos partits que s’enfronten aquí, el que és en posició de poder perquè disposa del poder de l’Estat i administra la justícia. I, en emprar el dret en el seu propi interès, en fa un ús partidista. És a dir, prevarica.
Aquí rau l’eficàcia del contraatac del president Puigdemont després de destruir la tàctica prevaricadora de la JEC. Posa de manifest davant l’opinió pública europea i mundial la il·legalitat i injustícia de l’estat espanyol envers Catalunya i destrueix la seva pretensió de construir un relat exterior propagandístic que presenta Espanya com un Estat democràtic i de dret quan no ho és. És una eficàcia que, com s’ha assenyalat manta vegades, es deu a la força d’un exili capaç d’encarar-se i de derrotar l’Estat prevaricador.
Advertit l’unionisme, ja en temps de Rajoy, de la importància de la propaganda exterior, va crear un organisme, Marca España, que, concebut per la corrupta dreta espanyola, només va ser una guingueta d’endollats del franquisme sense cap tipus d’incidència real. Els unionistes del PSOE, una mica més avisats, li van canviar el nom per España global i Borrell el va posar en mans d’endollats del PSOE, esperant una eficàcia més gran en la seva tasca d’embellir la tirania espanyola a ulls externs. Un projecte tan prevaricador i malversador com tots els altres perquè consisteix a emprar grans quantitats de recursos de tots (també dels catalans) per defensar una interpretació partidista i interessada d’un conflicte intern entre Espanya i Catalunya. No hi ha un judici unívoc i generalment acceptat sobre la natura d’aquell conflicte i, sent honestos, l’Estat hauria d’actuar amb imparcialitat i neutralitat i no ser l’instrument d’una de les parts i utilitzat, a més, amb tàctiques de guerra bruta i abús de poder.
El relat hegemònic exterior és clarament favorable a l’independentisme perquè es construeix lliurement, a través de la comunicació en societats que no estan viciades pel caràcter prevaricador de l’estat espanyol, hereu de la prevaricació essencial que fou el franquisme, avui dominant a les institucions.
La prova més evident és que aquest Estat produeix les arbitrarietats i abusos a més velocitat de la que mai podran aconseguir els demòcrates borrellins per justificar-les i dissimular-les, per molt que els paguin.
