La Universitat de Salamanca, al llarg de bona part del segle XVI, va ser la seu des de la qual molts professors-teòlegs van construir els discursos que legitimaren la conquesta d’Amèrica: “per la violació que les poblacions indígenes feien del dret natural“, i perquè “el Papa Alexandre VI havia donat als Reis Catòlics aquell territori”, què carai!
No han canviat massa ni els discursos ni la simbologia de la política del poder, des de llavors: hi he pensat, entre d’altres coses, pel nomenament de Juncker com a doctor honoris causa a la mateixa universitat fa uns dies. Com durant el segle XVI, en un moment de gran malestar humà, la Universitat ha estat funcional a discursos plens d’irrealitat fent un gest d’afirmació del poder.
Al segle XVI també hi havia un gran enrenou al voltant de l’Estat. L’estat modern, incapaç de dialogar amb el pensament humanista, va tirar pel dret. Literalment. Com això que passa aquests dies, que sentim a dir tants cops allò de l'”estado de derecho”. Va tirar pel dret, l’estat al segle XVI, perquè va legislar-ho tot: els seus fonaments, el seu significat i la seva organització, buidant-se -evident i conseqüentment- de sentit humà.
Que l’estat espanyol, a 2017, és ple de buidor humana és obvi: milers de vides als carrers ho diuen quasi bé a diari, a moltes ciutats i municipis, amb molts motius. Perquè moren assassinades desenes de dones i criatures a mans d’homes, i no hi ha cap intervenció estatal que hi posi els ulls. Perquè a les nenes les toquen, violen i assetgen a casa, a l’escola i als carrers, i no sembla ser un problema polític. Perquè hi ha gent que no té casa on viure i no sembla ser una qüestió d’estat, perquè la pobresa energètica ha arribat a índex inesperats i cap política pública en recull les dades, perquè el model turístic que tenim gentrifica i a l’Estat només l’amoïna que no baixi el nombre de visitants, pel PIB.
Fa anys que els carrers de Catalunya s’omplen de milers de persones que de manera pacífica diuen que ja no estimen més Espanya, i l’Estat de dret ha decidit dur Catalunya a teràpia matrimonial: hi ha cantants de rap, directors de revistes, conselleres i consellers i activistes als jutjats i a les presons, i l’Estat els demana que es retractin, que diguin que no el deixaran.
Dins aquest Estat de dret no hi caben ni els milers de llums de dissabte al vespre, ni les emocions amb què bateguem des de fa dos mesos a Catalunya, ni els desitjos de pau i de llibertat, de vida tranquil·la a les nostres cases, a les nostres escoles, als nostres carrers. No hi cabran, tampoc, dins cap República de noms propis, de senyors que prenen la paraula per preguntar a altres senyors què faran amb nosaltres després del dia 21.
Fa dues setmanes acabava escrivint que “ens cal molta política femenina a casa, als carrers i als barris”, però és evident que ni l’Estat de dret, ni la República dels senyors que pensen en clau de noms propis, de “pàtria” i de “poble” tenen un lloc pensat per a la política femenina.
Potser tot aquest desgavell, i tanta vida als carrers, puguin dispersar el poder. Potser entre l’Estat de dret i la República dels senyors, ara, valgui la pena recordar que la política l’estem fent a casa, al barri, al mercat, al Carrer Marina, a plaça Catedral i a Plaça Sant Jaume, fora dels palaus. Cuidant la gent que no pot pagar la casa, cuidant el comerç local, cuidant l’escola, escoltant què diu el batec de les joves i dels joves dins les aules… recordant, tot sopant, que la llibertat ha anat sempre més enllà del poder.
