A la metròpoli espanyola hi ha pànic. De sobte, els polítics i alts funcionaris madrilenys s’han adonat de la fragilitat de l’economia estatal i dels efectes de la frivolitat del règim socialista. Mentre la borsa s’esfondra i l’endeutament de l’Estat als mercats internacionals esdevé molt més difícil de finançar, ningú s’atreveix a garantir la progressió futura d’aquest malalt anomenat Estat espanyol. Malauradament, la desesperació espanyola pot comportar una exacerbació de l’espoli fiscal de Catalunya, la colònia que, de moment, permet la viabilitat financera del conjunt de l’Estat.
A l’altiplà castellà hi ha ministeris inútils, un funcionariat sobredimensionat, massa comandaments de l’exèrcit i una veritable plaga de càrrecs de confiança i de lliure designació. Malauradament, els representants dels socialistes espanyols a Catalunya també han reproduït el mateix model tant a la Generalitat, com a les diputacions i als grans ajuntaments del Principat. Hi ha un excés d’intervencionisme polític, corrupció, permissivitat amb l’economia submergida i una manca aclaparadora de formació acadèmica i professional dels capitostos socialistes.
Hom podria acusar-me de catastrofista, però els recomano llegir el darrer Informe de Competitivitat Mundial 2009-2010 editat pel World Economic Forum per veure els efectes de la incompetència de la metròpoli espanyola i els seus col•laboracionistes a Catalunya: els indicadors referents a l’Estat són pèssims, amb resultats clarificadors com ara el rànquing de la independència de la justícia espanyola – valgui l’oxímoron – que, després de perdre quatre posicions en només 12 mesos, l’ha situada per sota de la nigeriana. En àmbits com el “favoritisme en les decisions dels funcionaris governamentals”, l’Estat espanyol es troba per sota de Namíbia i, en “transparència de les polítiques públiques governamentals”, l’Estat baixa fins a la 80a. posició d’un total de 133 estats, situant-se per darrera d’Uganda i Tanzània.
Hi ha el risc evident que la gangrena espanyola tingui efectes catastròfics per a Catalunya i, fins-i-tot, per als estats de la zona Euro. Evidentment, la necrosi econòmica espanyola afecta el benestar de la ciutadania catalana i té efectes directes com el futur allargament de l’edat de jubilació, una mesura que seria innecessària en un sistema de seguretat social català independent. A més, les futures retallades en les partides d’inversió pública del ministeri de Foment poden comportar un empitjorament de les precàries infraestructures existents a la nació catalana i un nou incompliment flagrant de les previsions incloses en l’Estatutet de 2006.
Aquest 2010 pot ser l’any d’un canvi substancial en la política catalana. Vostès tindran la possibilitat de triar entre el continuisme de la decadència espanyolista o bé, el retrobament de la cultura de l’esforç, la defensa de la responsabilitat i l’aposta per la sobiranització de Catalunya. Recordin-ho quan es trobin davant les urnes.
