Sobta veure la rapidesa amb que salta la fina capa de vernís democràtic per deixar al descobert l’essència autoritària de l’Estat espanyol. El Tribunal Constitucional s’ha convertit en una mena de tribunal polític d’excepció que marca i amenaça els discrepants, ja siguin membres del Govern, diputats, alcaldes o funcionaris. Tothom és sospitós, en aquesta bogeria repressiva on primer s’amenaça amb la confiscació de béns i la inhabilitació i, després, amb la presó. No importen ni els mandats democràtics ni l’absolut pacifisme del moviment: Independentista equival a delinqüent. El règim ara apunta contra els mitjans de comunicació, públics i privats, que s’atreveixin a organitzar un debat o publicar un anunci demanant la participació de la ciutadania.
Però és que encara sobta més la passivitat de la societat espanyola, víctima d’un coma democràtic que sembla irreversible. El PP ha fet que un jutge de Madrid prohibeixi un acte polític de suport al dret a decidir que només pretenia “la intervenció de diverses persones, la lectura d’algun poema, la projecció d’algun vídeo i, potser, la interpretació d’alguna cançó“, com havien demanat els convocants. “Si no és legal, no és democràtic“, diu Rajoy. I amb aquest argument, a Madrid ha quedat prohibit el debat polític.
L’espiral de repressió defineix el règim. Allò que van pactar el 78 és irreformable perquè qualsevol canvi afectaria, necessàriament, als privilegis de les elits de Madrid. Fins i tot Le Monde, el diari de referència del país que va teoritzar el centralisme, demana a Madrid un referèndum a l’escocesa. Però menysprearan aquesta i qualsevol opinió que no sigui la seva. Aquesta vegada no venceran perquè no convenceran.
