L'esquizofrènia catalana

"Si volem arrebossar-nos en la mediocritat i l'esperit mesell ens cal cedir en el nostre empeny emancipador i cercar el famós encaix que mai ha servit per res"

Crec que és l'Albert Boadella qui afirma que el vertader fet diferencial català és l'esquizofrènia. Ni llengua, ni cultura, ni sentiment de pertinença el que vertaderament ens caracteritza és aquesta tara de la ment. Pot ser, fins i tot, que aquesta malaltia que ell atribueix al conjunt de catalans l'afecti a ell de manera superlativa i atorgui, injustament o exagerada, una categoria anormal a tota una població que, poc o gens, té a veure amb les darreres actuacions i trivialitzacions oníriques de l'antic director dels Joglars.

La veritat és que, en relació a l'anomenat procés, tot plegat comença a fer-se molt carregós, feixuc i distant. No sembla que hagi de ser tan difícil posar-se d'acord en qüestions, de forma i fons, que haurien d'haver estat consensuades des de bon començament. Arribem a misses dites i, com ja hem dit, en d'altres articles no disposem de tot el temps del món per a fer reeixir la fita independentista. Espectacles com els dels darrers dies fan de difícil pair i no són exemples aclaridors ni feliços per a convèncer a la part de la població catalana poc disposada a veure els beneficis de la independència. És trist dir-ho però, ara mateix, els pitjors enemics del procés som nosaltres mateixos i les veus dels millors promotors, per contra, s'escolten des d'Espanya. Esquizofrènia? Podria ser, però jo també apunto a poca fe d'alguns per l'arribada de la independència al marge de declaracions públiques per quedar bé de cara a la galeria. Els catalans, en grau divers, pot semblar que tenim alguns dels pitjors defectes dels pobles llatins. Aquell crit aznarià d'abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya, comença a retrunyir amb poderosa i inquietant força. Serem capaços de donar-li la raó amb els nostres actes irresponsables? Ben aviat veurem moltes coses i, tal vegada, no totes elles positives.

Cal urgentment recuperar la iniciativa i mostrar una unitat programàtica, a banda de llistes electorals, per fer front als immediats reptes de país. Les eleccions no haurien de fer-se esperar en excés i cal un gest d'autoritat per reconduir efectivament l'estat enrarit de les coses. No oblidem que si ara fracassem no serà pas tan fàcil tornar a refer ponts i coalicions polítiques. El perill del retorn de la indomable ideologia ens pot fer perdre de vista el camí cap a la nostra llibertat nacional. Afegim generositat per bastir uns acords duradors, amb ni gota de maquillatge ni de fum. A part de les eleccions tenim pendents les recurrents estructures d'estat, les quals a hores d'ara, encara brillen per la seva absència.

Se'ns gira feina, si fracassem i tornem al resistencialisme independentista haurem perdut credibilitat, internacional sens dubte, però encara més important credibilitat davant del nostre propi poble. I això és molt pitjor perquè t'instal·la en la desídia i el lament permanents i et converteix, en definitiva, en un mer funcionari mandrós de la gestió del dia a dia col·lectiu. L'èpica desapareix i et consumeixes, o t'acabes consumint, en un vulgar espectador passiu de la realitat, amb un prisma, això sí, totalment espanyol. Perds perspectiva i lucidesa i t'acabes creient, com la Camacho, que Espanya existeix des dels ibers i que el català deriva del castellà. Els cants de sirena que ens arriben des de Podemos van en aquesta direcció de posar tothom al mateix nivell i a fer-nos veure i creure que els nostres, de problemes, són exactament els mateixos que els dels ciutadans de qualsevol indret de l'Estat espanyol. Cosa que, a aquestes alçades, hauríem de tenir clar que aquesta lletra amb diferent música ja l'hem escoltada amb resultats incongruents i deficients pel nostre país.

Contra Espanya alguns han viscut molt bé i han fet d'aquesta comesa el seu particular i improductiu modus vivendi. Espanya, i amb ella l'autonomisme, han tingut la seva oportunitat i, no cal dir, que a consciència l'ha malbaratat. Si volem arrebossar-nos en la mediocritat i l'esperit mesell ens cal cedir en el nostre empeny emancipador i cercar el famós encaix que mai ha servit per res. De res de bo s'entén. Si volem créixer com a poble ara és hora d'avançar decididament des de la unitat i la generositat i abandonant, per sempre més, la repetida esquizofrènia i posats a dir, l'individualisme i la vanitat. O algú creia que els catalans érem perfectes?

 
 

Comentaris