Per molt que la seva sobtada conversió a d’independentisme s’entesti en oblidar-se’n, la història del catalanisme conservador ha transcorregut basculant entre la covardia i la complicitat més servil. La defensa activa de les llibertats nacionals de Catalunya ha estat patrimoni gairebé exclusiu de l’esquerra, és a dir de projectes politics que han considerat inseparables la causa nacional i la lluita social i que no han vist res d’incompatible entre patriotisme i internacionalisme; és més, que han entès que l’un comporta l’altre, perquè les lluites dels treballadors i les treballadores i la lluita dels pobles són una mateixa cosa.
Perdre de vista aquesta herència històrica que l’esquerra del nostre país ha assumit de manera continuada, fins i tot en condicions històriques ben adverses, te conseqüències letals. Ho acabem de veure en el cas de Catalunya Si que es Pot, que, com Gemma Ubasart ha reconegut amb motiu de la seva dimissió com a cap de Podem, va cometre la imprudència de presentar-se a les eleccions amb un discurs inintel·ligible pel que fa al procés sobiranista i ha acabat permetent que el govern espanyol proclami la derrota de la causa independentista gràcies als seus vots.
El resultat d’aquesta ambigüitat ha estat catastròfic. Segons un estudi demoscòpic recent Podem no va aconseguir sumar vots al aconseguits per ICV-EUiA a les darreres eleccions i mai sabrem quants dels seus potencials votants van acabar al sac de Ciutadans. De la seva banda, la coalició ecosocialista-comunista sols va mantenir el 41,6 % del seus votants precedents. De la resta, un 21,5 % van anar a parar a ofertes independentistes: un 6.2 a Junts pel Si, i un 15,3 a la CUP, la força que recull i continua la tradició del patriotisme revolucionari a Catalunya i que, per cert, alimenta el seu èxit d’un 25 % dels seus votants que arravata a l’abstencionisme.
Que el limbe en que es va instal·lar CSQEP en la qüestió nacional havia de ser fatal és una cosa que es va ensumar de seguida Procés Constituent, que va desertar el projecte en quan va preveure que la cosa no anava a funcionar. I qui també s’ho va veure venir va ser Barcelona en Comú, que va desaparèixer d’escena, segurament planificant ja el que havia de ser el seu pas de presentar-se a les eleccions espanyoles del 20 de desembre i fer-ho com el que havia de ser —i no va ser— una candidatura de Catalunya en Comú per les passades eleccions al Parlament català.
Perquè Ada Colau no va donar la cara per Lluís Rabell? Per la mateixa raó que va fer que un grapat dels seus col·laboradors més propers —Pisarello, Asens, Gala Pin, Eloi Badia, Simarro…— van signar un manifest poc abans del 27S demanant el vot per CSQEP, però també per la CUP, una força política que no preveu presentar-se a les eleccions al parlament espanyol i que per tant deixaria el camp obert perquè una part important dels seus votants consideressin pertinent recolzar una candidatura com la que es prepara, seguint el model de BCncomú. Amb un afegit: que la nova formació faria seva una opció que l’esmentat manifest recollia i que era l’eventual possibilitat de “desobeir, en cas d’un nou bloqueig institucional per part de l’estat espanyol i iniciar un procés constituent per a una futura república catalana”.
Ara sabem que serà Xavier Domènech, un home de Procés Constituent, part de l’equip d’Ada Colau el candidat que encapçalarà la Catalunya en Comú que no va ser possible per a les autonòmiques, precisament perquè la competència amb la CUP la faria —i la va fer— inviable. Això implica que l’oferta política que posi sobre la taula haurà de fer dues coses. La primera és deixar clar el que CSQEP deixava fosc, que és un posicionament clar en favor del dret d’autodeterminació exèrcit si cal sense permís, que impliqui un retorn d’ICV-EUiA al bàndol sobiranista i allunyi a Podem de qualsevol malentès al respecte. La segona és atreure una important massa independentista provinent del jaciment electoral que la CUP deixarà orfe, cosa que sols serà possible si fa seva la via de la insubmissió com a recurs per avançar en el procés.
El que la unitat política suscitada a l’entorn de Xavier Domènech ha de tenir clar és que no hi ha espai per un unionisme d’esquerres, i que l’unionisme ja no pot deixar d’identificar-se inequívocament amb la dreta, ja sigui la postfranquista o la postmoderna. Dit d’una altra manera: l’esquerra serà sobiranista o no serà?
