L'esquerra espanyola i Catalunya

"Els membres de la plataforma sobiranista que encara queden a Podem estan abocats a la separació si volen sobreviure."

La vida política sempre s'accelera en període preelectoral. En el cas de l'esquerra el moviment passa a frenesí. Les llistes electorals duen totes negociacions, pactes, secreteigs, bambalines. I, és clar, sempre al crit que l'important no són les llistes sinó els principis. L'únic principi vàlid consistei en com assegurar-se un lloc de paga pública per als propers quatre o cinc anys.

 

A Madrid, Podemos s'ha fracturat seguint la línia sempiterna entre la tradició comunista o neocomunista i la més procliua a la socialdemocràcia, més o menys embolicada en discursos populistes. Podemos va sorgir amb dos objectius: prendre l'hegemonia de l'esquerra al PSOE i donar veu al moviment 15-M. No n'ha aconseguit cap i el resultat és la tornada a l'eix comunisme-socialisme democràtic de tota la vida del bipartidisme que es volia combatre.

 

Aquest bipartidisme es converteix en monopartidisme quan apareix la qüestió catalana. Mirant a Catalunya, esquerra i dreta a Espanya són el mateix. A efectes catalans, la sortida d'Errejón amb el seu discurs nacional-popular però, en definitiva, nacional espanyol, debilita el sector de Podemos partidari d'un referèndum d'autodeterminació pactat (que tampoc no és gaire) i que ja deu quedar reduit a Pablo Iglesias, perquè Carolina Bescansa també és partidària del discurs nacional-espanyol.

 

A Catalunya, l'esquerra no-independentista acaba d'aprovar un document programàtic, sense esment a la independència ni a la República i on es limita a demanar una autodeterminació pactada. Mentre arriba el pacte, a veure-les venir. Per si això fos poc, els comuns de Colau han imposat una forma autocràtica de composició de llistes, amb ignorància d'eleccions primàries i recurs al vell procediment de nomenar a dit a qui vulgui el cap. 

 

Els membres de la plataforma sobiranista que encara queden a Podem estan abocats a la separació si volen sobreviure. La qüestió és: si per a formar un enèsim aprtit a l'esquerra, que té per la unitat el mateix respecte que pels principis o per sumar-se per si, sense dubtes, al bloc sobiranista.

 

L'esquerra no independentista és esquerra espanyola i no pot concebre la independència de Catalunya. Està disposada a proposar una Espanya plurinacional, que sona una mica al "café para todos" en clau progressista però no la independència d'una part. Això no es permet. Per això, els comuns, probablement amb ànim d'eliminació d'ambigüitats, han decidit deixar clara la seva oposició a la independència amb una proposta que, sens dubte, els resulta convincent: la d'una espècie de confederació, per suposat, en una Espanya plurinacional, és a dir, un ésser mitològic el truc del qual consisteix a anomenar "Constitució" a un Estatut d'Autonomia.

 

 

El nacionalisme espanyol sosté contra tota evidència que Catalunya està dividida, fracturada pel fet que al seu sí hi ha partidaris i adversaris de la independència. Però això és fals. Totes les societats estan dividides internament per aquest tipus de qüestions (el Brexit al Regne Unit, la immigració a Suècia, el mur als Estats Units) però això no vol dir que les societats estiguin fraccionades i en conflicte. Com no ho està Catalunya.

 

Qui està fraccionat, fragmentat i sense solució és l'unionisme espanyol i, dins d'aquest, el de l'esquerra no independentista o esquerra espanyola, reduïda al sucursalisme miserable del PSC o a la dimensió exclusivament barcelonina i municipal dels comuns, incapaços d'oferir cap alternativa vàlida a Espanya o a Catalunya que no sigui assegurar les seves poltrones municipals per als propers quatre anys.

 

Però el més sorprenent de tot és que, davant d'aquest marasme de l'unionisme d'esquerra o de dreta, l'independentisme, capaç de forjar una unitat a escala nacional, no sigui capaç de forjar-la a escala local.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?