L'espia que ens cal

"No és que no hàgim de parlar de res, és que ho haurem de negociar tot. I en aquest procés ens cal una bona mediació internacional"

Fa un parell de setmanes va sortir a la venda un nou llibre de l'escriptor Kai Bird, The Good Spy (L'espia bo). El llibre pretén ser una biografia de l'agent de la CIA Robert Ames. La figura d'aquest agent secret no ha estat gaire reivindicada perquè, tal com explica l'autor, la seva trajectòria tenia l'objectiu evident de preservar i incrementar els interessos nord-americans al Pròxim Orient, però ho va fer d'una manera atípica a la CIA: 'Ames feia amics i tenia molt pocs enemics'.

Efectivament, Ames col·laborava amb el Mossad però era un enamorat de Palestina i dels palestins i va ser l'autor dels primers informes seriosos que parlaven de la necessitat d'un pla de pau entre Israel i Palestina que tingués com a objectiu final l'establiment de dos estats. De fet, Ames va ser durant anys un dels integrants del cercle més íntim del líder de l'OAP, Iàsser Arafat.

Aquesta capacitat d'establir bones relacions en els tres costats del triangle -Israel, Palestina i els Estats Units- el va fer responsable de l'establiment de les converses ultrasecretes que finalment van comportar els Acords de pau d'Oslo de l'any 1993, signats per Iàsser Arafat i Isaac Rabin, apadrinats per Bill Clinton.

Robert Ames, però, ja no va ser testimoni d'aquests primers acords, tot i haver-ne estat el principal impulsor: havia estat una de les seixanta víctimes de l'atemptat contra l'ambaixada americana a Beirut deu anys abans, l'abril de 1983.

El que el llibre no explica és que la mort d'Ames va significar un alleujament per a aquells que defugien una solució pacífica i negociada al conflicte. A les tres bandes -a l'americana, la israeliana i la palestina- hi havia grups i faccions que no veien amb bons ulls l'estratègia dialogada d'Ames. Al llibre, Bird afirma que els serveis secrets americans no han tornat a tenir mai més una figura similar a la d'aquest espia bo, per la seva capacitat d'entendre els raonaments de les diverses parts enfrontades i per la seva capacitat de situar els interessos dins la regió i no en els governs, lobbies i diàspores de l'exterior.


Fa pocs dies hem pogut llegir com una de les capçaleres de referència de les cancelleries de mig món, el Financial Times, reconeixia Catalunya com una realitat política diferenciada d'Espanya. En paral·lel, un Margallo orgullós dels raonaments mononeuronals repetia que la independència de Catalunya és impossible i que la consulta no es farà mai. Si les raons democràtiques del procés de transició nacional comencen a ser conegudes i reconegudes en l'àmbit internacional vol dir que s'està fent una bona feina en aquest sentit -una feina que té noms propis que un dia ens caldrà reconèixer-, però vol dir també que no podem renunciar i hem d'insistir en la recerca de figures espanyoles amb qui dialogar i que ens ha de permetre esquerdar el monolitisme a què s'enfronta la causa catalana al si de l'arquitectura jurídico-política de l'estat. Sé que és una proposta que a casa nostra té molt mala premsa i sé, és clar, que molts dels qui diuen que no queda res a parlar ni a dialogar tenen les seves raons per fer-ho. Però no ens ho podem permetre. No és que no hàgim de parlar de res, és que ho haurem de negociar tot. I en aquest procés ens cal una bona mediació internacional.



La concentració actual de membres dels serveis d'intel·ligència de mig món a la ciutat de Barcelona no es veia des dels anys trenta i quaranta del segle passat. A algú li pertoca localitzar els roberts ames de la nostra història perquè, un cop identificats, hem d'explicar-los i seduir-los amb una experiència i un procés cívic i democràtic d'autodeterminació inèdit al món.


 
 

Comentaris