El referèndum de l’1 d’octubre s’ha convertit en una icona a la que tothom fa referència a l’hora de justificar la necessària nova estratègia per la República. Massa sovint es diu que el referèndum fou articulat per la ciutadania en abstracte, i comença a esborrar-se de la memòria col·lectiva que no hauria estat possible sense la lleialtat institucional de la immensa majoria dels consistoris catalans amb el Parlament de Catalunya i el Govern.
Els ajuntaments foren actors clau en l’organització del referèndum perquè el varen transformar en una realitat al territori. Els governs locals posaren a disposició de la Generalitat els col·legis electorals i els obriren, constituïren les meses de votació amb el cens i les paperetes a punt. Multitud de regidors i regidores protegiren les urnes en amagatalls abans de fer-les entrar a l’hora als llocs de votació. Els alcaldes i alcaldesses passaren el dia al carrer, a peu d’urna i, en no poques ocasions, es convertiren en els primers escuts humans front les agressions policials.
Si la ciutadania va poder votar en massa fou gràcies al fet que el poder municipal català va respondre operativament al repte del govern de la Generalitat: donar veu a la ciutadania per decidir una qüestió tan clau com el fet d’esdevenir un estat en forma de República. En conseqüència, més de 700 alcaldes i alcaldesses es troben sota setge de la fiscalia. Tan és així que es prepara una altra onada de repressió abans del maig de 2019, aquesta vegada contra els ajuntaments i les seves alcaldies.
L’1 d’octubre no fou el dia exclusiu dels i les independentistes, fou una jornada popular d’àmplia resistència democràtica. Si bé el referèndum no disposava de l’homologació legal per ser reconegut com a tal a nivell internacional, a causa de la reiterada negativa de l’Estat d’acordar un referèndum a l’escocesa, el fet és que molta ciutadania d’aquest món entengué per la via de mitjans de comunicació que a Catalunya l’Estat havia optat per actuar violentament i autoritària contra la voluntat d’expressió democràtica de la majoria de catalans i catalanes.
Més de mig any després la situació política catalana està lluny de resoldre’s, però cal preservar l’esperit de l’1-O amb l’objectiu de sumar forces socials i polítiques republicanes. Perquè el referèndum significà una triple victòria momentània i un missatge perdurable. Victòries: per la capacitat d’organitzar-lo malgrat les hostilitats prèvies a la seva celebració, per la persistència popular en votar malgrat la repressió de les forces de seguretat de l’Estat mentre se celebrava, per la caixa de ressonància internacional dels processos de votació combinats amb la violència policial. Missatge: unitat cívica, política, popular i republicana per tal d’exercir actes d’autodeterminació malgrat els obstacles interposats per l’Estat.
Paperetes contra porres, una impressió clau que rebla el missatge: el referèndum tractava de llibertats democràtiques bàsiques. De poder votar efectivament sí o no i de fer-ho com a resposta a la intransigència de l’Estat. Que a peu de meses durant tot el dia de les 9 a les 20 hores hi haguessin persones de tota mena defensant el dret a emetre un vot, expressa clarament la base republicana del referèndum. Perquè defensant les urnes no només hi havia independentistes; hi havia persones i col·lectius favorables al dret d’autodeterminació i a la lliure expressió de les opinions polítiques.
El referèndum i la seva gestió política posterior no comportaren la materialització de la República a causa de la debilitat estructural del camp republicà (en suport social democràticament inapel·lable, en aliances polítiques internacionals amb capacitat de poder, en la pròpia incapacitat político-institucional de fer efectiu el primer període de desconnexió), però els esdeveniments de l’1-O constitueixen la base per a un ampli moviment en defensa dels drets civils i polítics a Catalunya que ha d’arrelar arreu del territori. El punt de confluència és la defensa de l’exercici de la democràcia sense condicions imposades, la base que conforma que el dret d’autodeterminació sigui àmpliament acceptat i comporti la voluntat d’exercir-lo inapel·lablement.
Per això convé municipalitzar el procés de construcció de la República. Els ajuntaments son enclavaments territorials clau i els governs locals som govern. Institucionalment parlant, Catalunya és molt més que la Generalitat. Siguem-ne conscients a l’hora de rearticular l’estratègia republicana. Perquè l’ampliació de la majoria social favorable a exercir el dret d’autodeterminació s’ha de lliurar fonamentalment municipi a municipi, gestionant el dia a dia de la ciutadania, desenvolupant polítiques públiques de cohesió social i progrés; confirmant que l’objectiu republicà no es fonamenta en les divisions identitàries sinó en la inclusió social de la diversitat que conforma la realitat sociològica del país.
