Davant l’onada repressiva de l’estat espanyol i dels empresonaments de representants polítics em ve al cap una efemèride que té certs paral.lelismes amb el que estem vivint a Catalunya. Aquest dimarts, 14 de novembre, fa trenta cinc anys de l’alliberament de Lech Walesa. El líder del sindicat polonès Solidarnosc, Solidaritat, va estar empresonat per ordre del llavors primer ministre, el general Jaruselzki, gairebé un any: 11 mesos. Segons diuen les cròniques d’aquella època, que Walesa sortís de la presó va ser en part gràcies a la pressió popular que, en multitud de manifestacions per tot el país, havien demanat la seva llibertat. Igual que les que es van organitzant a casa nostra -l´última aquest dissabte passat- per demanar l’alliberament dels presos polítics o de consciència en virtut d’uns delictes que a dret a llei o no existeixen o no són constitutius de presó.
Però l’home que va ser guardonat amb el premi Nobel de la Pau l’any següent, el 1983, i que es va acabar convertint en president del seu país l’any 1990, va treballar per canviar el seu país i, sobretot, perquè Polònia deixés l’òrbita comunista de la Unió Soviètica. I se’n va sortir. Si ho va aconseguir va ser gràcies a la força de la gent que tenia al darrere. No només del sindicat amb el seu origen a les drassanes de Gdansk. D’un poble que es va conjurar per lluitar contra el totalitarisme, d’uns polonesos que volien ser lliures i que tenien ganes d’avançar. En l’horitzó electoral del pròxim 21 de desembre, s’hauria de tornar a forjar una candidatura única. El carrer empeny perquè així sigui. Trobo que la llista única surt reforçada tant amb l’ànim i la voluntat del poble que s’expressa des del carrer com també després dels embats que ha rebut fruit de les darreres- però, per desgràcia, no seran les últimes- envestides judicials orquestrades des les més altes instàncies del govern de l’estat espanyol.
És important que aquests dies, que ja podem considerar de campanya electoral, es forgin reblons prou sòlids i massissos per tornar a collar peces que s’hagin pogut moure arran de les fortes sacsejades. Però ens calen totes i cadascuna de les peces per confegir una estructura reblada, massissa, consistent, sense fisures. Perqué a l’altra banda la resta d’espectre polític també s’estan afanyant per mirar de cisellar i armar una alternativa que busca la mateixa unitat però en sentit contrari. Al meu entendre, o ens encomanem a l’esperit de Polònia o ja ens en podem anar acomiadant de la república. I per tant, entonem en kóniec!
