Com era previsible, només s’han fet certes les pitjors perspectives. Els que vaticinen l’arribada del providencial ‘diàleg’ ho fan en el buit, encara que portin anys ja predicant la mateixa falòrnia. El diàleg s’assembla bastant al Club de la Lluita. En aquest país es pot parlar de tot menys del diàleg; parlem-ne sense parlar, és a dir, callem al gust dels amos de les lleis, esperant eternament que s’obrin les portes, com en aquell conte de Kafka.
Es predica ‘diàleg’ alhora que es repeteix que de certes coses no se’n pot parlar perquè estan més enllà de ‘la llei’, com si aquesta fos una manifestació divina i no un pacte tan mòbil com l’AVE. Els mateixos que no deixen de modificar ‘lleis’ al seu gust —i violar-les quan s’han d’omplir les butxaques— donen lliçons de legalitat. Caldria una reforma constitucional que proscrigués explícitament la corrupció; llavors el PP estaria tan fora de la Constitució com els independentistes. Però la ‘legalitat’ també és el Codi Penal, i hi ha més gent del PP fora de la legalitat que en tot el catalanisme.
Hi ha “analistes” polítics que porten centenars d’articles errant les perspectives del ‘diàleg’, vaticinant absurditats brillants i il·lustrades que al final no es compleixen, parlant de ‘primaveres catalanes’ o de ‘juliols confluents’ i no sé quantes parides que proven més d’influir en l’actualitat política i establir una agenda d’actuació —que vagi bé a l’amo de la impremta— que no d’analitzar, descriure o definir amb una mínima honestedat el que està passant en el plet de Catalunya contra Espanya. Tanmateix, ‘els analistes’ continuen barbotejant, escrivint les seves columnes insulses i cursis, sense que ni els errors ni la realitat espatllin ni els titulars ni les línies editorials. Què hi farem. Mentre quedin subscriptors i subvencions anirem fent el panoli. Que el majordom porti el te.
Però els fets són tossuts. Les declaracions inapel·lables. I els moviments s’estan fent cada dia més peremptoris. O bé El Procés acaba amb els seus líders engrillonats o bé acaba amb un èxit, tot esquivant els mils esculls que el poden portar a la inoperància. Aquesta també és un perill; i els senyors de la CUP juraria que ens hi portaran, sense perdre el somriure enmig de la cara. Quan la zona de confort és la ‘resistència’ al carrer, la gestualitat antisistema, costa fer alguna cosa de més envergadura des de les institucions. Seria ben curiós que cremant fotos del rei s’acabés fent més forta la monarquia.
Però anem cap aquí, també, la ruleta russa de l’esquerra “de veres” sota la mirada d’un tietisme que encara prova de nedar i guardar la roba, que vol arribar fins a la platja somiada però sense arriscar-se a perdre peu (encara no, encara no, encara no, i així). Tot és molt complicat. Però l’espanyolisme mossega, i això ajunta el catalanisme en estranyes contorsions, encara que sigui sota la mola que no vol més que destruir-lo.
L’únic dubte és saber ara mateix què passarà quan s’inhabiliti Forcadell; perquè sabem que continuarà anant a la feina; ¿però s’enviaran els mossos a aturar-la, ja que són ‘policia judicial’? ¿I llavors què farem? ¿No era ben previsible aquest escenari? Hi ha respostes al famós Llibre Blanc, que havia d’aclarir el camí amb tanta llum sàvia? Sabem allà on ens fiquem o estem seguint els mandats d’una mena de paidogràcia o govern infantiloide?
Podem veure escenes grotesques, que enlloc de focalitzar la visió real del problema acaben transformant-se en vertaders trets al peu entre els partidaris de l’estat propi.
L’estat espanyol ens enfronta entre nosaltres, abocats a la impotència, i ja és un joc antic, aquest, en el qual tothom fa el seu paper, i qui dies passa anys empeny, i poden passar així trenta anys més, o tres-cents. Podem trobar-nos, com ja s’insinua, que el referèndum del 2017 no es pugui celebrar, encara que es vulgui desobeir totes i cadascuna de les decisions judicials, que no es pugui celebrar per impossibilitats pràctiques, operatives, de mà lligada a l’esquena. ¿I llavors què? Què? Què tindrem? ¿Acusacions creuades? Bizantinisme com el que acompanya el vell 9N?
Seguirem informant, però de moment el que em sembla més honest i de fiar, amb les seves sòrdides proclames, és l’estat espanyol. Des de l’independentisme estem venent motos sense saber ni si tindrem benzina. Com diu en Mad Max, corregint Obama i anticipant la victòria de Trump: ‘L’esperança és un error. Perquè o bé soluciones els teus problemes o et tornes boig’. Amb això està dit tot. No ens tornem bojos. Salut i bona entrada d’any, senyors demòcrates.
