L'espanyolisme et fa ruc

"Ara anomenen llibertat a detenir, democràcia a prohibir, defensar a apallissar"

Escric això en un col·legi català mentre la gent fa cua per votar. Evito parlar perquè de seguida em delata un nus a la gola. No puc ni cantar. Hem passat la nit tancats al col·legi, esperant les urnes. Bascos per tot arreu, donant un cop de mà discretament. Un helicòpter patrulla amb focus delators. Sobra menjar, fruita i beguda que duen pagesos, botiguers i veïns. Hi ha grups de música que fan torns per fer agradable l'espera. Somriures, humor, organització, entusiasme.

 

Les urnes arriben amb un ordre gairebé militar, protegides per centenars de cossos. Són 5.200 i totes arriben al seu lloc i a la seva hora. Primera hora del dia. A les 9 s'obren les portes. Les cues serpentegen pels carrers. Plou. Ningú se'n va. Llàgrimes en introduir la papereta. Arriben imatges de les primeres càrregues policials; la gent s'espera, tranquil·la. "No van dir als bascos que sense violència tot era possible?" A les meses, els joves neutralitzen les gamberrades informàtiques del govern espanyol. Algú duu clavells Molotov, per llançar-los quan els assaltin.

 

Per treure'm de sobre l'emoció, em dedico a repassar amb llàpis la premsa espanyola, especialment el seu buc insígnia, El País. D'aquests dies que han sacsejat Catalunya es podria escriure l'enciclopèdia del despropòsit periodístic, però ho resumeixo en un titular: ser espanyolista et fa ruc. I si va de progre, republicà i d'esquerres, encara més.

 

S'entrebanquen amb el castellà. Ara anomenen llibertat a detenir, democràcia a prohibir, defensar a apallissar. Per l'editorial d'El País, 48 milions d'espanyols estan patint un "assetjament, assenyalament, insults, accions d'exclusió i abusos" per part de l'independentisme. I llegir això en un col·legi, en un país, encerclat per terra, mai i aire, fa estremir. Però tot el diari és un mateix editorial: per a Cebrián, és un "carnestoltes polític"; per a Vargas Llosa, "barbàrie"; per a Antonio Elorza, "violència totalitària". Per tancar, Fernando Savater ens convidava a recuperar l'esperit constitucional de Càdis, 1812, el gran moment d'Espanya.

 

Rere els gurús, els acòlits: Eduardo Madina demana als altres que es "desnationalitzin" perquè "els pobles no li susciten emocions". No hi ha cap altre subjecte que el ciutadà i ho especifica: 48 milions de ciutadans. És a dir, que la mida de la ciutadania importa o que Madina és ruc. A la pàgina següent, un catedràtic insisteix que en el narcòtic que ens injectem a les venes els nacionalistes d'esquerres, sense adonar-se que l'esforç que invertim a Catalunya el podriem dedicar a aconseguir "un estat propi per als palestins".

 

I quan s'arriba a creure que ja no caben més estupideses als dos euros de paper que s'han comprat, apareix un article central de Gaspar Llamazares, "La República como coartada", sobre la contradicció intrínseca entre els conceptes de República i d'Independència. Don Gaspar, tot un metge, diputat, tertulià televisiu, dirigent del Partit Comunista i d'Izquierda Unida, ha oblidat els centenars de procesoss independentistes, tots, es podria dir, que han acabat en República. Un altre estupiditzat per l'espanyolisme.

 

 

Ni tan sols El País, que es vanta de ser el Petronio de la premsa, no ha pogut resistir aquella falta d'elegància, que a més és racista, de comparar les urnes amb les que es fan servir a Uganda. O de suggerir que Rússia era darrere la consulta. L'or de Moscou un altre cop. "Atropello", "aventurismo", "golpismo"... la sal gruixuda cau quan obres cada pàgina i assenyala, alerta, els tres triomfs del nacionalisme que, lògicament, Espanya ha de replantejar: els Mossos, la radiotelevisió pública i l'escola. Toquem fusta.

 

Sobre les condicions subjectives, a El País no li importa contradir-se a cada paràgraf. Ara sosté que els independentistes tenen 8 cognoms catalans i pertanyen a les rendes més altes, ara analitza amb estupor un fenòmen nou, molt interessant pels qui somiem amb properes desconnexions: la irrupció d'un independentisme que no prové del patriotisme clàssic sinó de gent normal, proletaris d'origen espanyol i immigrants, que volen edificar de nou un país sense haver de cantar Els Segadors. No falta qui diu que les bases de la CUP provenen del carlisme rural de Catalunya –el tardocarlisme abertzale, d'allà, també- i les invectives contra els capellans, contra els anarquistes que han recordat el seu rebuig a les urnes i contra la deriva nacionalista de la UGT i la CCOO catalanes són contínues. En el seu intent de tocar tots els pals, la premsa espanyola no fa altra cosa que fer-nos veure que fins i tot les pedres volen votar.

 

Tanco els diaris. Acabo aquest article. La fila continua, interminable, duent catalanes i catalans emocionats. Una àvia diu "visca la República"; un nen dibuixa un vaixell amb el Piolín; una família es fa una foto al costat de l'urna. De cop, avisen que venen, que s'ha de tornar a barrar les portes. La multitud es congrega. Tornen a cantar l'Estaca. Jo continuo sense poder.

 

Comentaris