L'espanyolisme bàrbar

"Observem la paradoxa d'un estat que fa servir eines antidemocràtiques per garantir la pervivència d'una democràcia ad hoc tocada de mort des del mateix moment que accepta l'herència del franquisme"

La mateixa setmana que Ciudadanos ha decidit evidenciar el seu monolingüisme tot fent desaparèixer el català de la seva web, hem pogut llegir una entrevista al seu màxim dirigent, l'Albert Rivera, en què és mostra contrari a la definició de matrimoni homosexual perquè "genera tensions innecessàries i evitables". Què té a veure una cosa amb l'altra? Molt. I ens ajuda a entendre el progressiu procés de desconnexió política i social entre la societat catalana i la societat espanyola.

El catalanisme polític ha generat amb un moviment inclusiu i amb vocació de futur –el procés de transició nacional- que compta amb lideratges polítics tan sòlids com diversos –Mas, Junqueras, Fernàndez, Arrufat...- que sumats compten amb el suport majoritari d'una societat catalana que, alhora, ha sabut generar estructures eficaces de participació des de la societat civil organitzada (parlem sempre d'Òmnium i de l'ANC però és una simplificació d'un entramat cívic tan ric com complex i divers, herència d'una cultura de substitució per la negació espanyola del fet nacional, cultural i lingüístic de Catalunya).

La suma d'aquests factors fa del catalanisme polític un moviment que es distingeix per la seva vocació cívica, pacífica i democràtica. La pròpia obsessió a situar el dret a decidir com a sistema principal de presa de decisions del nostre present i futur polític garanteix la pervivència d'aquestes característiques i en garanteix, n'estic convençut, la seva centralitat i suport majoritari a Catalunya.

En contraposició, l'evolució política espanyola majoritària ha degenerat cap una sacralització acrítica de les estructures constitucionals foragitant-ne els principis democràtics essencials. Observem la paradoxa d'un estat que fa servir eines antidemocràtiques per garantir la pervivència d'una democràcia ad hoc tocada de mort des del mateix moment que accepta l'herència del franquisme: no existeix una separació de poders efectiva i real, no s'accepta el dret a decidir com a part integral del sistema democràtic, no s'accepta la diversitat lingüística ni cultural i, finalment, hi ha una regressió del fet patriòtic entès només com a proposta política excloent. Només així s'entén la paradoxa que el màxim líder del suposat principal moviment renovador a l'estat espanyol, Pablo Iglesias, necessiti apel·lar al patriotisme espanyol i hagi abandonat a les hemeroteques la defensa del dret a l'autodeterminació com a única via per a la resolució pacífica dels conflictes.

Amb tota la cautela que imposa qualsevol generalització podem dir que l'espanyolisme no és un moviment democràtic estandaritzable perquè en rebutja els seus principis essencials i en renega quan es vol fer majoritari. Per això Rivera necessita reforçar el seu monolingüisme i oferir un discurs ranci quan aborda qüestions com el matrimoni homosexual. Per això el PSOE s'ha d'empassar la cadena perpètua quan malda per mantenir certa visibilitat política. Per això Podemos pateix amnèsia i nega que Catalunya sigui un subjecte polític i una dona intel·ligent com Usabart fa el ridícul quan defensa que la qüestió catalana l'hem d'acordar "amb el conjunt de la societat espanyola". I per això el PP pagarà els deutes amb les pies rouques amb una nova llei de l'avortament evitant molestos tràmits parlamentaris.

I per això, també, una majoria de la societat catalana ha decidit que més enllà de qüestions històriques o emocionals li cal un estat propi. Perquè vol viure en democràcia.

 
 

Comentaris