L'Espanya més impotent

"El règim ja no confia en Europa, només espera una rendició de l'enemic. Reprimir i escampar la por fins que l'independentisme s'humiliï i demani perdó"

L'espera es fa llarga. Per als demòcrates que encara confien que Europa despertarà, i per al règim del 78, que ha fet un All-in en terminologia de pòquer, un tot o res, per aconseguir una fotografia que teòricament ha de rescabalar el seu Estat de la fallida i la humiliació moral, cívica i política de l'1-O: el president Puigdemont emmanillat, descendint d'un avió amb el logotip de les forces de seguretat espanyoles. Les aspiracions republicanes passen per Alemanya, perquè un president lliure garanteixi la continuïtat de la legitimitat republicana a l'exili. Però les elits espanyoles també pengen del fil alemany. D'aquí se'n deriven dues situacions. La primera, JxCAT fent enginyeria amb els tempos parlamentaris –no tant per aconseguir investir Puigdemont com per saber si l'exili sobreviurà i si val la pena formar un Govern autonòmic, o si per contra, cal anar a eleccions i al xoc amb Madrid perquè Puigdemont és entre reixes-, i la segona, un Estat desbocat per la ràbia i exhibint al món la seva genètica franquista.

 

A aquesta Espanya impotent, que intueix que a Europa comencen a triar, tot i que tímidament, entre democràcia i feixisme, només li queda esperar una rendició de l'enemic. Reprimir i escampar la por amb càstigs exemplaritzants fins que l'independentisme s'humiliï i demani perdó. Però erren el tret. Després de 300 anys, ho haurien de saber. Depuren càrrecs de la Generalitat, però no aconsegueixen controlar l'administració, empresonen els legítims representants de Catalunya, però ningú no s'agenolla davant d'un judici polític, amenacen amb delictes de terrorisme per expressar discrepàncies ideològiques, però la gent xiula himnes i surt al carrer cada vegada que es fa una crida.

 

 

La repressió no s'aturarà, ni amb Govern ni amb eleccions. Però tampoc no s'aturarà la resistència pacífica. I només amb la pressió de la legalitat internacional es pot generar un escenari de negociació política supervisada. El camí és llarg. Al davant hi ha un Estat, moribund i endeutat, sí, però un Estat que encara té el monopoli de la violència. I de la justícia.  

 

Comentaris