L'Espanya dels Botejara

"La cultura democràtica guanyada i posada en valor el 1978 s'està tornant fum"

La història lloa l'Espanya que va ser capaç de fer el trànsit d'una dictadura de 40 anys a un sistema democràtic. Una transició que es va fer sense grans traumes, sense un conflicte armat, i amb grans dosis de renúncia per part dels que volien trencar amb el passat. Aquella Espanya d'Adolfo Suárez, Manuel Fraga, Santiago Carrillo, Felipe González o Torcuato Fernández-Miranda, cervell de la Transició, va saber enterrar un règim totalitari i construir un model autonòmic -de fet, un sistema d'inspiració federal dels més avançats del món-, que donés satisfacció a les noves reclamacions socials i polítiques de l'època, i que permetés l'encaix de les nacions històriques com Catalunya, Euskadi i Galícia.

Ningú dubtava que el nostre país, Catalunya, amb una cultura, llengua i història pròpia, havia de tenir el seu espai propi i el reconeixement dels seus trets diferencials. I aquesta era la filosofia que recollia la Constitució del 1978. El filtre amb el que es llegia la Carta Magna era aquesta: el reconeixement de la diferència com un actiu. Els polítics de l'època sabien que havien d'enterrar un règim obsolet, caduc i antidemocràtic, sense homologació possible, per edificar-ne un de nou, democràtic, modern i que mirés al futur. I ho van fer. Lamentablement, l'intent de cop d'Estat del 23-F el va començar a erosionar, a devaluar la filosofia amb la que havia nascut la Constitució, en un procés de desconstrucció que ens ha portat fins on som ara.

El que està passant a Catalunya amb el 9N és la demostració que aquell model d'Estat dibuixat per la Constitució és a la UVI i va camí del cementiri. L'espectacle patètic d'un Consell d'Estat, un Tribunal Constitucional i un Govern central perseguint les actuacions del govern de la Generalitat, anant a remolc de les seves decisions, auscultant no solament les accions administratives sinó també imaginant, suposant, interpretant i elucubrant les seves intencions sobre el 9N deixen un regust de decrepitud, decadència i manca de cultura democràtica absoluta.

Les altes instàncies de l'Estat s'han carregat un referèndum i una consulta popular; els honorables i venerables membres d'institucions digníssimes com el Consell d'Estat i el Govern central (a veure què fa el Constitucional) han frenat també allò que alguns supporters de la causa hispana premoderna han anomenat de forma despectiva #butiferrendum o #costellada.

Queda demostrat que a l'Espanya dels cotxes oficials, dinars als restaurants cars i viatges en classe VIP no els fa ni fred ni calor que una majoria de ciutadans reclamin cada dia amb més força que els escoltin i que els deixin parlar; queda demostrat que no els importa que una immensa majoria política i parlamentària d'aquest país doni suport al Dret a Decidir el seu futur; queda demostrat que tan els fa que la llei empari les decisions de la Generalitat per actuar com ha actuat... La cultura democràtica guanyada i posada en valor el 1978 s'està tornant fum.

Ningú pot dubtar que l'objectiu estratègic de l'Estat és que Catalunya no pugui ser consultada en cap cas: ni a través d'un referèndum, ni amb una consulta popular, ni amb un procés participatiu. I això passa per damunt de tot; per damunt dels marcs legals; per damunt de la lògica i de la intel·ligència emocional; i per damunt de les ideologies i de les ubicacions sempre maniquees de dretes i esquerres, republicans o monàrquics. Només cal veure la llista dels que estan plenament d'acord amb aquesta estratègia per veure que per girar l'esquena a Catalunya sempre van junts els Mariano Rajoy, José Luis Rodríguez Zapatero, Miguel Herrero de Miñón, Fernando Ledesma, Isabel Tocino, Marcelino Oreja, Juan José Laborda... és a dir, PP i PSOE, en estat pur.

El repte i la provocació és important. Suïcida per Espanya, a la llarga. En termes espanyols és una irresponsabilitat seguir una política que provoca un nombre cada cop més gran d'independentistes (la darrera enquesta del CEO així ho demostra). I amb una visió catalana significa un desafiament. Que farà Catalunya el 9N? La Catalunya que ha tret milions de persones al carrer demanant poder votar es quedarà a casa o anirà a fer sentir la seva veu al carrer, als instituts preparats pel procés participatiu? La Catalunya que durant 22 anys ha estat capaç de ser solidària amb les persones amb malalties desconegudes o poc divulgades, és a dir, que s'ha bolcat en cos i ànima a favor dels altres catalans de naixement o d'adopció a través de la Marató de TV3 es deixarà acoquinar per les actituds intransigents? Qui és capaç de sortir al carrer per fer sentir la seva veu i qui és capaç de gratar-se la butxaca de forma generosa per ajudar una altra persona a canvi de res, conforma una societat a la que no és pot humiliar, ni ridiculitzar.

El xec en blanc al president Mas és més vàlid que mai. Si ell afirma que el procés continua endavant l'haurem de creure.

La història lloa i lloarà Espanya per la Transició però estic segur que criticarà la miopia d'una classe política espanyola que el 2014 no va saber escoltar, ni valorar el batec de Catalunya, i que va actuar de forma poc europea intentant impedir l'exercici d'un dret democràtic.

Senyores i senyors, l'Espanya dels Botejara ha tornat.

 
 

Comentaris