L'espant

"Vivim ja dins una mena de broma negra"

I de sobte parlem de l'obsolescència de la política. Aquesta setmana hem vist espectacles espantosos. El que s'ha fet al nostre Parlament amb l'afer Pujol, en primer lloc, i el que s'ha vist a Madrid, sota el cartell d'un suposat debat sobre ‘l'estat de la nació'… Si algú es pensava que les formes catalanes podien ser millors que les espanyoles sembla que va ben errat; aquí s'ha fet el ridícul d'una manera tan barroera com a Madrid, però molt més greu, perquè aquí les nostres institucions són més dèbils, ja prou a l'estacada amb tot l'afer de la compareixença inútil del President Mas. A Espanya ho poden aguantar tot, fins i tot això dels videojocs en plena sessió —una gran vergonya, que quedarà impune…—, fins i tot mentre parla el líder del teu partit (en qualsevol democràcia madura això significaria la destitució fulminant).

Espanya és aquesta cultura política de treballar poc, parlar amb alè grandiloqüent, i aprofitar-se de la cadira fins que el món rebenti o el rebentin els nostres. La corrupció omnipresent i la promesa de tres milions de llocs de feina són dues cares de la mateixa moneda —una mentida—; i l'oposició fent escarafalls teatrals, tement que els bàrbars de Podemos els arrabassin la cadira en el moment en què la música deixi de sonar. Tot plegat és molt preocupant; el que s'ha vist aquesta setmana hauria de fer-nos reflexionar, perquè, encara que no sigui nou, és quan ens mirem al mirall quan s'ha de fer propòsit de canvi, sobretot quan tot el que hi trobem són ganyotes monstruoses.

Tanta corrupció hi ha en el sobre de sotamà com en la manca de preparació per a la feina, en l'aprofitament del lloc públic de responsabilitat per a no acabar fent res més que llegir el diari, cantar davant dels periodistes quatre comunicats mal escrits o perdre el temps amb el Twitter o amb el joc digital de moda. Tot això és corrupció; tot això mostra la mateixa manca de tacte, de responsabilitat, de vocació, de professionalitat i de resposta davant del que se li demana a un representant públic. Hi ha qui diu que això s'arreglaria amb llistes obertes; però no ho crec. La llista oberta és una altra oportunitat per a la mandra, no per a fer les coses millor.

Perquè tan corrupte és un diputat de Madrid que se'n va al bar durant la intervenció de Duran com un diputat català que li demana a la senyora Ferrusola si es considera o no una bona mare. En ambdós casos es mostra que es cobra per no fer res…; per a fer xerinola i remenar quatre papers bruts, a veure si això basta per a cremar els papers més bruts encara dels amics de l'oposició. Espanya cau a trossos. Un senyor parla per la tele com si ja fos President del Govern espanyol i atrau dos milions més d'espectadors que l'hemicicle democràtic. Hi ha per a posar-hi cadiretes, tot i que ja fa tanta estona que estan posades que ni ens adonem.

I Catalunya, que hauria de ser millor, tampoc no fa bona cara en aquest aspecte —millor salut parlamentària, millor qualitat del debat públic, per favor!—, i seria ben hora de començar a posar-se les piles, sobretot si en menys d'un any aquí volem estar parlant d'un estat propi i d'una manera millor de fer política. S'ha d'acabar amb l'amateurisme, amb la baixa estofa, amb la retòrica de casinet, amb la xerrameca estúpida sobre qui és amic de qui i què diu o no diu una gravació entre mestresses de casa amb furors vaginals filofeixistes —que, per cert, l'una li canta a l'altra números de telèfon, perquè la que es dedica a la política els porti a la fiscalia i els faci punxar… Però res: res d'això no acaba de servir perquè ningú dimiteixi. Em cau la cara de vergonya.

Per sort, però, la ximpleria no ens abandona. El TC anul·la el 9N, que és com si anul·lar Montserrat o La Sagrada Família. El TC té una propensió fatal a negar les evidències: l'Estatut, l'existència de la nació, coses òbvies i palpables, però que tanmateix no existeixen, almenys si es miren des de Madrid des d'una perspectiva cegament nacionalista. El que ho fa païdor, tot això, és la seva desmesura. Passen coses tan grotesques que només així podem acceptar-les. Vivim ja dins una mena de broma negra, ja no ens agafem seriosament la realitat, perquè aquesta ja s'ha confós amb la seva pròpia paròdia. Deixem-ho córrer per avui.

 
 

Comentaris