El dret a l’autodeterminació de la nació catalana és una reivindicació justa i respectable que forma part dels drets humans. “Els drets de les Nacions no són res més que els drets humans en aquest específic nivell de la vida comunitària”. (Compendi de la doctrina social de l’Església, 157).
Tot i que l’ensenyament de l’Església és clar, ja se sap que entre els cristians les reaccions a les reivindicacions justes i respectables dels drets individuals i comunitaris són sovint diferents. De fet, el respecte al dret de l’altre exigeix per part de la societat un esforç de comprensió i fins i tot de sacrifici. Exigeix un compromís de coneixement, de discerniment i d’acceptació, si els drets reivindicats estan suficientment fundats i no s’oposen al bé comú i són exigits de manera no violenta, que hauria de garantir el sistema democràtic.
Succeeix, però, que l’acceptació dels drets dels altres sovint troba enormes dificultats, i demana molt de temps. La mentalitat difusa és fàcilment manipulable, i gent de bona voluntat, en comptes d’entendre un dret d’una nació o d’un poble, emotivament es posa en contra i no aconsegueix racionalment entendre la necessitat de respectar una reivindicació justa. El món polític sovint aconsegueix manipular en aquest camp la consciència d’amples grups socials o nacionals, que per tant es tanquen a la comprensió i acceptació de la defensa d’un dret. Aquesta és la reacció de diferents parts de la societat davant del dret humà de la nació catalana a l’autodeterminació. No s’entén que sigui una petició legítima i es lluita a nivell emocional i passional, rebutjant les justes aspiracions dels altres, menyspreant o negant la necessitat de discutir-ne les raons. Aquesta és la reacció del tancament.
Existeix, però, una resposta més pragmàtica, la que, davant d’una reivindicació, fins i tot assumint que és justa, si és possible prefereix evitar-la, sabent que estar a l’alçada de les aspiracions justes de nacions i pobles demana un compromís inevitable per part de tots, l’esforç de gestionar una situació nova. Pragmàticament, no la nega, però tampoc la defensa, tot i saber que en el moment crucial d’un procés de reivindicació, caldrà, essent fidel als propis valors dels drets humans, respectar i gestionar la situació que es crea amb el reconeixement d’un dret. Aquesta és la posició pròpia de molts Estats europeus, que han de gestionar la marea de reaccions davant del dret legítim d’autodeterminació per part de la nació catalana.
Existeix una posició o més aviat reacció de l’Església Catòlica. Per començar, a nivell teòric, la reacció al dret d’autodeterminació d’una nació no deixa els mínims dubtes, perquè ve establert per la moderna doctrina social de l’Església, que l’ensenyament oficial obliga per a cada persona batejada. Aquesta visió del dret d’una nació és del tot positiva, demana respecte i defensa del dret per part dels catòlics en el cas que a la llum de la mateixa doctrina pugui efectivament comprovar l’existència del dret. En el cas de Catalunya no hi ha dubtes: a la llum de la doctrina de l’Església, Catalunya els compleix tots. En aquest cas, un catòlic no pot no respectar el dret d’autodeterminació perquè per a l’Església aquest dret forma part dels drets humans, i s’ha de defensar. L’Església, teòricament, a la llum de la seva doctrina, ha de respectar i defensar el dret a la independència d’una nació. En aquest camp, doncs, no es pot deixar espai a les emocions, tampoc negatives, que paralitzen la raó. I tampoc el cristià pot ser només un pragmàtic que observa la realitat però pot tornar-se insensible. El cristià està cridat a posicionar-se a favor del dret just, a comprendre’l, a defensar-lo també si cal.
Hi ha un segon nivell de reaccions de l’Església que és l’actitud de la jerarquia eclesiàstica, que exerceix una influència potent sobre les masses. Malauradament, a la praxi de la vida eclesial, l’Església es presenta com una comunitat paralitzada per les emocions més que oberta a la raó. A vegades sembla una agència pragmàtica que efectivament no es posa al costat dels més petits, ni dels més necessitats o perseguits.
El cas dels justos drets a l’autodeterminació en vistes a la independència per part de Catalunya es viu en l’Església Catòlica en aquestes dues dimensions.
D’una banda, la Conferència Episcopal Espanyola segueix amb els mateixos pronunciaments, procediments i influeix en el camí amb una decadent força política que manipula els sentiments de la gent impedint una reflexió racional sobre el “dret humà” dels catalans. D’altra banda, la Santa Seu ha agafat el camí del pragmatisme, que en el cas de l’Església és sempre insensible i poc evangèlic. En cap d’aquests dos casos no segueix allò al que l’Església està obligada segons doctrina: discernir i ajudar a entendre les reivindicacions del dret d’una nació, respectar-lo i fer un esforç en positiu per intervenir amb l’objectiu d’una respectuosa afirmació del dret dels catalans.
D’una banda, la Conferència Episcopal, sense arguments doctrinals suficientment forts, lluita contra aquest dret. A més, es permet, com en el cas de l’arquebisbe de València, el cardenal Cañizares, usar la pregària com a forma decadent de lluita política contra el dret de la nació. A més, ens trobem amb el poc humà desinterès del Vaticà, expressat per exemple per part del cardenal Amato com a resposta a un periodista català: A Roma tenim altres problemes.
Per tant, l’Església, davant del dret català, es situa entre dos extrems. Per una banda, la irracional i paralitzant por a perdre els propis poders, que la llança a una política d’imposició d’una posició no defensable, com en el cas de la Conferència de Madrid. Segon, una insensibilitat pragmàtica i contradictòria a l’alt valor evangèlic que el cristianisme representa.
Cal tornar als ensenyaments de l’Església, a la teoria del respecte pels drets de les nacions que l’Església es vanaglòria de defensar. Cal tornar a la genuïna actitud cristiana davant dels justos drets dels catalans per mostrar al món que som fidels a la nostra pròpia doctrina. Precisament perquè l’Església no pot sostenir, contra la pròpia doctrina, un partit al govern, que s’equivoca de manera greu. Precisament perquè l’Església no és un Estat pragmàtic. L’Església és la comunitat que defensa els qui se senten discriminats, no reconeguts, no respectats.
A mi m’han dit al Vaticà: tens raó, però hem de protegir la Conferència Episcopal de Madrid, encara que estiguin equivocats. No la podem corregir, perquè això va en contra de la nostra política eclesial. Però en aquest cas, al Vaticà són més fora que dins del cristianisme…
