El desacord dels deu membres del Tribunal Constitucional, que ha impedit per enèsima vegada una sentència contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ha estat un gran favor per al president de la Generalitat, pinçat entre la responsabilitat institucional i els límits que determinen les conviccions i l’estratègia del seu propi partit. Senzillament, José Montilla no sabia com respondre a una decisió restrictiva. No ho ha sabut en cap moment d’aquests gairebé quatre anys. Encara l’altre dia declarava que caldria “acatar” la decisió del Tribunal Constitucional. És obvi que no podria fer una altra cosa. Com també ho és que la voluntat de “liderar” una resposta indeterminada, com també ha repetit una vegada i una altra, resulta del tot complicada. Perquè els socialistes catalans, començant pel seu líder, se senten del tot incòmodes en qualsevol enfrontament institucional amb les institucions de l’Estat. Sobretot, considerant que l’actitud del PSOE seria exactament d'”acatament” total.
Si algú vol saber que hauria passat en el cas que una majoria suficient dels membres del Constitucional haguessin arribat a un acord, només ha de llegir el to amb què ahir despatxava la qüestió ‘El Periódico’, que atribuïa als integrants “conservadors” del Tribunal la responsabilitat de no haver acceptat una proposta “raonable” des del seu punt de vista. Si el plantejament del grup considerat “progressista” hagués reeixit, la sentència hauria invalidat o retallat deu articles de l’Estatut i n’hauria “interpretat” una vintena més. Una hipòtesi que sembla ben poc “raonable”. Considerant, a més, l’editorial conjunt que aquest mateix diari va subscriure fa alguns mesos en el qual respectar “la dignitat de Catalunya” implicava precisament no tocar el contingut de l’Estatut.
Però aquesta hauria estat també la resposta del president Montilla i del PSC. “Acatar” i “reinterpretar” la “interpretació”, traient ferro de la retallada. Amb una nota oficial que hauria expressat un cert malestar. El problema en una situació així per a José Montilla hauria vingut del rebuig frontal d’Esquerra Republicana i de la inestabilitat governamental que se n’hauria derivat. Potser la discrepància entre els tres membres del govern hauria portat a l’avançament de les eleccions. En tot cas, qualsevol hipòtesi conseqüència d’una sentència com la que pretenien aprovar “els progressistes” del Constitucional no hauria estat agradable per al president.
José Montilla ha tingut molta sort. El Constitucional no s’ha aclarit i ell se n’ha de felicitar. Mantindrà l’ordre al seu govern i evitarà un debat preelectoral entre extrems nacionals que no li convé. En tot això només hi ha un punt del tot incomprensible. El president de la Generalitat continua considerant “constitucional” l’Estatut i confiant en una solució acceptable per part del Tribunal. Sembla que Montilla visqui en un altre món. La proposta abrasiva que ha estat descartada ha estat la menys corrosiva per a l’Estatut entre les que podrien sortir del Tribunal. I sis dels seus deu membres capacitats per a votar en aquesta qüestió l’han rebutjada per considerar-la tèbia. Per a la majoria de membres del Constitucional l’Estatut és molt inconstitucional. No se’n pot esperar cap miracle. El miracle al qual apel•la el president de la Generalitat.
