S’ha dit en nombroses ocasions que l’Estat espanyol (i el conjunt de forces polítiques del búnquer del 78) ha renunciat a fer política, que ha “judicialitzat la política”. Aquesta afirmació és ben certa des de la perspectiva que la política ha de gestionar el conflicte social: l’Estat espanyol, tanmateix, davant del profund conflicte nacional amb Catalunya, en comptes de tractar de buscar una via d’acord, de concert, ha decidit tirar de querelles, de Tribunal Constitucional, d’escorcolls i de persecució policial. Certament, l’Estat no recorre als mecanismes que facilitarien un pacte, sinó que es posiciona al conflicte, com a part, i no tan sols no el gestiona, sinó que l’atia, en una declaració oberta de guerra, per ara, circumscrita en l’àmbit judicial.
Les vigilàncies i batudes a impremtes per buscar paperetes i cartells, la citació de més del 70% d’alcaldes del país sota l’amenaça de detenció, identificacions de persones que penjaven cartells, les amenaces contra treballadors públics i voluntaris, les prohibicions d’actes públics, d’anuncis informatius i la clausura de pàgines web, les advertències contra alts càrrecs funcionarials, policials i polítics, les querelles contra la Presidenta i la Mesa del Parlament, l’amenaça de liquidar les finances de la Generalitat, entre d’altres mesures que escapen de l’abast temporal de la redacció d’aquest article, demostra clarament que l’Estat espanyol, certament, no vol ni pretén gestionar ni resoldre cap conflicte, sinó que, com va dir Nuet, té l’objectiu de destruir les persones, ja que no pot destruir les idees. Acabar amb els seus portadors. I així pren força la perspectiva marxista, segons la qual l’Estat espanyol sí que està fent política i, per això, utilitza els mitjans dissenyats i perpetrats per a la seva pròpia reproducció.
Ara bé, si l’Estat espanyol aposta per la repressió a gran escala –com per ara sembla que apostarà, no sols pels fets ja consumats, sinó per les declaracions que afirmen que s’arribarà fins al final per impedir que el poble català voti–, la pregunta que em ve al cap és que: més enllà de prohibir la independència (i fins i tot la democràcia) a Catalunya, per perpetuar la unitat d’Espanya, quina intenció té, com a projecte històric? Espanya, com ja procuren recordar tantes vegades com poden, és un Estat integrant de la Unió Europea, situada al centre del sistema internacional, amb una economia relativament benestant i una posició privilegiada (encara que subordinada), al marc de les relacions imperialistes de l’occident capitalista.
Però justament pel fet que Espanya forma part de l’imperi, o almenys n’és un dels seus principals tentacles, amb aquest plantejament repressiu pel que fa al conflicte amb Catalunya, s’està saltant “a la torera”, mai més ben dit, la pax europea (i nord-americana) que pretén erigir-se com exemple de democràcia i de progrés, deslocalitzant la barbàrie a la perifèria del sistema internacional, on la guerra, la fam i totes les desgràcies humanes perpetrades, finançades o tolerades pels propis interessos de l’imperialisme són benvingudes. Tot sigui per mantenir unes condicions de vida artificials a costa de mig planeta.
En definitiva, que Espanya està esdevenint una calca de la Turquia d’Erdogan, però pitjor: a diferència d’aquell tirà, no té l’excusa d’un cop d’estat militar, ni tampoc té un projecte, per més infame que sigui, que pugui justificar “tots els mitjans necessaris” per assolir-lo. Espanya, a més, mentre practica la pitjor onada repressiva a l’Europa occidental des de la fi de la guerra freda, equiparant-se als discursos i mitjans més agressius de l’extrema dreta euroescèptica tan temuda per les elits europees, a diferència d’aquesta, pretén conservar un discurs europeista i mantenir el seu status internacional al centre del sistema, fent contra els seus habitants (justament perquè no puguin decidir si volen continuar sent súbdits d’una monarquia o ciutadans d’una república) allò que només es permet fer contra la població de la perifèria. Això hauria de fer reflexionar molt profundament la classe política europea.
Així doncs, una de dues: o bé Espanya s’està autoexcloent del centre del sistema internacional, cosa plausible, tenint en compte les poquíssimes mostres de suport, segurament tan requerides i desitjades per l’Estat, per part de les principals potències imperialistes. Vegeu, per exemple, les contínues vacil·lacions dels líders europeus i l’ambigüitat dels EUA, a diferència, per exemple, respecte de la resposta contra el referèndum d’autodeterminació al Kurdistan iraquià. L’altra opció és que el centre del sistema internacional està perdent els escrúpols amb la seva pròpia població, en la mesura que està deixant de ser centre, amb l’emergència de nous poders a escala globals. Poders que, per cert, no s’han pronunciat en cap moment contra el referèndum ni contra la independència de Catalunya. Vegem els casos de Rússia o de la Xina.
En tot cas, Espanya té mala peça al teler. Catalunya, mentrestant, continua disposant d’un moviment popular sòlid i mobilitzat, d’unes institucions carregades de legitimitat i amb majories democràtiques prou àmplies com per endegar, com s’està fent, un referèndum d’autodeterminació que pot obtenir una victòria aclaparadora, entre d’altres raons, per la incompareixença del contrincant. I mentre Espanya s’aferra a un imperi que l’ignora o que l’empara des de la prudència (que a hores d’ara és el mateix que ignorar), Catalunya decidirà més d’hora que tard, de manera sobirana i democràtica, quines relacions internacionals adoptarà. I ho farà sense el permís de ningú.
