L'era pujoliana

"Hi ha qui pugui esperar res del pacte amb Espanya?. Sincerament, penso que la utopia i l'evasió estan avui del costat del catalanisme reformista que ens pot fer perdre un temps preciós"

Si alguna cosa defineix l'era pujoliana per damunt de totes les altres és la seguretat. Sota la presidència de Jordi Pujol vam sentir-nos segurs, protegits, com si efectivament forméssim part d'una "heimat" d'una manera natural. Ens era enormement fàcil bandejar qualsevol especulació que ens desconnectés de la realitat més immediata de la reconstrucció que calia fer després de la dictadura franquista, per utòpica i evasiva. No tocava. Era precís insistir en les coses més elementals, l'heroisme modestíssim de les engrunes, perquè res no havia quedat dempeus. És una petita tradició catalana la que fa que de manera bastant regular en el temps cada dos o tres generacions hàgim de tornar a començar de nou. Valgui com exemple els impulsos culturals de l´Institut d´Estudis Catalans de Josep Pijoan o el del conseller Max Cahner, tal i com darrerament Albert Manent ens ha recordat.

El president Pujol va saber construir un imaginari col•lectiu, el país tenia un projecte i no semblava massa raonable desviar-se'n. L'era pujoliana va basar-se en un marc estable perfectament limitat entre l'ambició i les concessions necessàries. En altres paraules, es va optar per la seguretat pragmàtica del peixalcovisme. Un èxit, va sobreviure durant un període de temps més llarg que el dels governs de la Mancomunitat i de la República sumats. En un truc pervers, la transició havia fet sortir un conill del barret de copa de la constitució espanyola i ens va reconvertir en una autonomia com la Rioja o Múrcia, però la façana que s'havia construït semblava tapar-ho tot. A més, a dins de l´iglú català s'hi estava calent. Per què fer-se preguntes?.

Però aquell país que Jordi Pujol havia ajudat a arrencar de nou després de l'ensulsiada, arriba un moment que en vol més, es regira inquiet, s'impacienta, s'interroga per saber què serà de gran –una de les 17 autonomies espanyoles tota la vida?- i comença a no tenir-ne prou de la resposta de "regenerar" una i una altra vegada Espanya si no s'avança també en la llibertat de Catalunya. El pujolisme havia servit per a salvar-nos de la mena de naufragi en el que ens portaven els corrents, però com ha succeït històricament sempre en el moviment catalanista, havia acabat una etapa. "Hi ha dues maneres segures d'arribar al desastre: una, demanar l'impossible; l'altra, postergar l'inevitable" va dir un dia Cambó, sense adonar-se'n de com de profètic arribaria a ser aquesta frase en ell mateix.

Els últims anys de l´era pujoliana i l'aparició inevitable del tripartit va tornar a fer encarar-se els catalans davant del seu mirall. Sempre podrem agrair-li als presidents Maragall i Montilla que, senzillament, trenquessin en mil bocins el miratge d'un país que es pensava que tenia l'existència assegurada.

Avui ens adonem, estupefactes, que som allà on érem; pitjor encara, que el sentiment d'urgència nacional s'ha multiplicat i que es corre el risc que la nació es desfaci com un sucret en un vas de llet, tenallada entre l'allau immigratori, el monstruós espoli fiscal i una globalització que només tracta amb respecte a qui pertany a l'ordre mundial: els estats. La valencianització avança, imparable. Tothom ha reconegut que el pacte de la transició ha fracassat i ja no hi ha més coloms a treure de la màniga. Espanya, l'estat que tan entranyablement ens acull, intervinguda i en caiguda lliure. Amb aquest panorama, sorprenentment, en lloc d'avançar, hi ha qui s'entesta a defensar que les receptes del segle passat puguin continuar servint de nou. Una altra vegada el que sempre s'ha intentat?. Que no ho hem provat prou? Hi ha qui pugui esperar res del pacte amb Espanya?. Sincerament, penso que la utopia i l'evasió estan avui del costat del catalanisme reformista que ens pot fer perdre un temps preciós. Necessitem un nou projecte, com van representar el noucentisme i el pujolisme a començaments i a finals de segle passat. Ara bé, la corda que pot tornar a fer vibrar l'esperit del poble, l'única manera que tenim per fer realment atractiu el futur de viure en normalitat, i per tant en català, passa per oferir testimoniatges personals potents i engrescadors que vinculin no amb conceptes elàstics, fats i inodors, gastats i reutilitzats mil i una vegades, sinó amb la llibertat, la dignitat i el patriotisme. És a dir, amb la independència. És a dir, amb ser part del món i no ser part d'Espanya. És a dir, ens cal acabar amb el catalanisme, eina obsoleta que hem de superar d'una vegada.

(PARÈNTESI: La tortuga de l´Ateneu els prega guardin un minut de silenci per la balena del Museu Zoològic, assassinada per segon cop a la seva vida en un trasllat que s'estava fent, i avisa que pensa prendre totes les mesures legals al seu abast perquè aquest crim no quedi impune).

 
 

Comentaris