L’opció que prengui la justícia alemanya sobre Carles Puigdemont és tan determinant que sembla impossible prendre cap decisió sobre el Govern sense saber-ne, prèviament, el resultat. Per plantejar una hipòtesi, la fotografia de Puigdemont en llibertat generaria un impacte tan brutal a Madrid que enfonsaria el castell de cartes de la rebel·lió espanyola i reforçaria enormement la posició política de l’exili català. No només això, sinó que causaria un col·lapse sobtat de la política espanyola, davant del qual el més convenient seria disposar d’un Govern en actiu, fos qui fos el president.
Però, per contra, l’escenari posterior a un Carles Puigdemont emmanillat -i escarnit- camí d’Estremera és incompatible amb la conformació d’un Govern mínimament operatiu. Simplement, no és possible un executiu autonòmic en exercici, inaugurant carreteres i visitant exposicions, mentre el 130è president de la Generalitat i la meitat del seu Govern són humiliats, dia a dia, pel règim polític espanyol. I menys encara si la perspectiva són condemnes que es compten per dècades.
En un sentit o un altre, la normalitat política és un objectiu inabastable. I continuarà sense ser-ho -al marge de la voluntat dels actors catalans- fins que s’obri una negociació política que, a curt termini, només pot ser impulsada des de l’àmbit internacional. L’enigma de la justícia alemanya té a les mans el futur imminent de la societat catalana.
