No és una expressió dels anys 30 i dels temps d’Al Capone. Als USA s’utilitza encara per als més perillosos delinqüents, normalment els «narcos» que el mateix sistema alimenta hipòcritament. El «Public Enemy Number One» és una figura molt cinematogràfica, però ben real: la seva captura pot tenir una recompensa de 10 milions de dòlars.
A la península ibèrica, ara mateix, hi ha un home al qual algú ha marcat com a «enemic públic número 1». És l’objectiu a batre, perquè, amb totes les seves mancances, incoherències i errors, ben humans i acompanyats també de notables virtuts, és l’únic que separa Catalunya de la derrota total i de situar-se en la perillosa zona en la qual la rendició incondicional comença a semblar una sortida desitjable.
Els de Coripe ho van entendre perfectament, tot i que van ser massa matussers en l’escenificació. Els editorialistes de «El País», que van perpetrar aquella magnífica peça titulada «Apartar a Puigdemont», no tenien tampoc cap dubte: cal acabar amb ell abans que ell acabi amb la descarada pantomima judicial, periodística i política que han organitzat. Per rematar-ho, la Junta Electoral Central, aparentment un òrgan oficial gris, no ens ha defraudat i també ho ha entès perfectament: l’han fet fora, sense manies, de les llistes a les europees. Gràcies a una il·lustració, el seu rostre, convertit en logo, encapçala la candidatura de «Lliures per Europa/Junts». Però el seu nom ha desaparegut, substituït provisionalment per Gonzalo Boye… Ja veurem com acaba això, tot i que és dubtós que la JEC s’hagi arriscat tant sense tenir lligades les complicitats necessàries al sistema judicial espanyol: tot està «atado y bien atado».
Els presos polítics eren al guió. Fins i tot el seu martirologi: el silenci que imposa la presó, la pràctica desaparició de l’escena pública, havien de compensar les inevitables protestes ciutadanes. Els exiliats, no. Van improvisar a darrera hora, a correcuita, i van prendre la millor de les decisions possibles. Es van saltar el guió: qui havia decidit humiliar-los i fotre’ls a tots a la presó, no havia previst l’exili. Ni havia previst Bèlgica, ni el tribunal alemany, ni Escòcia, ni la internacionalització del cas dels catalans.
Estava ben pensat: tots a la presó i Europa i el món se n’acabaran oblidant en quatre dies.
Puigdemont és el maldecap permanent. I el símbol de totes les migranyes que amenacen la posició internacional de l’Estat espanyol: hi ha una sòlida xarxa d’interessos i canvis de cromos entre estats, òbviament, però l’ull de poll Puigdemont fa mal i fa lleig. No és una petita nosa. És un problema greu, que pot esdevenir catastròfic si assoleix un escó al Parlament Europeu. Això tampoc no ho havien previst.
L’estratègia era simple, basada en la força: garrotades de primer, judici de segon i unes llargues postres a la presó. Confiaven que amb això guanyarien cinquanta anys més: escapçar l’independentisme, escarmentar els catalans sediciosos (una mica menys de la meitat, que és una xifra espectacular) i atemorir dues o tres generacions seguides.
No és que vulgui fer-lo sant, ni de bon tros, però sense Puigdemont i l’exili hauria funcionat. Ens imaginem com hauria estat aquest any i mig? Hauríem tingut les mateixes misèries partidistes i la mateixa confusió que segueix a qualsevol derrota, però no tindríem ni la més mínima esperança. Ni tampoc la més petita oportunitat d’obrir altres fronts per desacreditar la via repressiva decidida pels grans guionistes del Directori Patriòtic que actuen des de l’ombra, emparats òbviament per la corona.
Si l’enemic públic número 1 arriba al cor polític d’Europa i Junqueras juga bé les cartes que té, i no es perden en els partidismes que són marca i drama de la casa, la partida d’escacs està més oberta del que voldria el Guionista número1. Ostatges com som dels ostatges, presos i exiliats, només l’exili permet continuar jugant la llarga partida començada a Arenys de Munt fa una dècada.
