L'endemà de les eleccions

"L'endemà de les eleccions, s'obre una nova era i es comença a acabar un règim. L'endemà de les eleccions és el primer dels últims dies d'un estat tal com el vam conèixer i un dia menys pel naixement d'un de nou"

L'endemà de les eleccions, el jutge Pablo Llarena ha ampliat la causa contra l'independentisme i l'ha fet encara més general. Ha inclòs Artur Mas, Marta Rovira i Anna Gabriel. És a dir, el president de la Generalitat entre els anys 2012 i el 2016, la substituta en llibertat d'Oriol Junqueras i l'exlíder parlamentària de la CUP. Però també Marta Pascal, Mireia Boya i Neus Lloveras, tres dones amb un protagonisme creixent a les seves respectives organitzacions, PDECAT, CUP i AMI. Si a aquests nous noms es recorda que estan perseguits per la justícia els empresonats Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn, els exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret, i els alliberats provisionalment Jordi Turull, Josep Rull, Meritxell Borràs, Dolors Bassa, Carles Mundó i Raul Romeva, el resum és senzill: efectivament, des de la justícia es vol escapçar (tal com va sentenciar Soraya Saénz de Santamaría) el passat més recent, el present i el futur de les organitzacions socials i polítiques que volen portar Catalunya de l'autonomia a la República.

 

L'endemà de les eleccions l'economia de la Generalitat continua intervinguda, les decisions quotidianes en mans de La Moncloa i els alts funcionaris havent d'el·laborar els informes en castellà perquè els homes (i dones) de negre enviats des de Madrid així ho exigeixen.

 

L'endemà de les eleccions, Catalunya ha aportat 45 milions d'euros en impostos que mai més veurà en forma d'inversions. I demà, 45 milions més.

 

L'endemà de les eleccions només Ciutadans simula que no hi ha hagut una victòria d'uns altres ciutadans, els independentistes, que no volen aquesta extracció fiscal. Aquesta victòria sí que l'han reconegut, amb una velocitat molt més alta que el 27S, el PP, el PSC i Catalunya en Comú. I juntament amb ells, la premsa editada a Madrid, la premsa d'arreu del món (especialment l'europea) així com l'IBEX-35, que ha acollit els resultats electorals amb una davallada. 

 

 

L'endemà de les eleccions les sensacions han anat en muntanya russa. La victòria d'Inés Arrimadas s'esbravarà a mida que s'acosti el debat d'investidura i es visualitzi que tornarà a ser cap de l'oposició. Al mateix ritme, el somriure que se li va glaçar a alguns independentistes pel triomf de Ciutadans s'anirà descongelant quan comprovi que el retrat nacional, estatal i internacional és que el 21D va ser una jornada històrica per l'independentisme. Sense l'èpica dels 11S, 9N i 1O, però amb la transcendència que comporta la mobilització del 82% dels catalans. 

 

L'endemà de les eleccions, l'independentisme va tenint un regust de victòria superior al que va tenir el 27S. L'espanyolisme ha fet el que en pòquer es coneix com un all-in, és a dir, jugar-se tots els recursos a una sola jugada. Aquesta jugada es deia 21D. L'espanyolisme, per via política, mediàtica, judicial i policial, ho va fiar tot a unes eleccions convocades, organitzades, gestionades, agendades i recomptades pel govern espanyol. Amb un únic objectiu: desallotjar els partits independentistes de l'únic lloc on no els han pogut fer fora: del Parlament. Bé doncs, ni així. La sensació més dolorosa avui en l'unionisme és que si ahir no va guanyar unes eleccions catalanes ja no ho faran a mig termini perquè la seva mobilització és molt més efervescent que la de l'independentisme, que és sostinguda a l'alça: El 2012, CiU, ERC i CUP van sumar 1.734.852 vots. El Sí-Sí del 9N (2014) va obtenir 1.897.274. Junts pel Sí i la CUP van atraure 1.966.508 votants el 27S (2015). L'1 d'octubre el Sí va guanyar amb 2.044.038 vots. I ahir, la suma de Junts per Catalunya, ERC i CUP es va fer amb el suport de 2.063.361. En dos anys, l'independentisme ha atret vora 100.000 persones amb tot en contra. Amb tot a favor, un espanyolisme que no es mobilitzava tant a Catalunya des de la victòria socialista de Felipe González (1982) no ha frenat aquesta tendència. 

 

L'endemà de les eleccions, l'independentisme té una nova oportunitat i Espanya el mateix problema. L'endemà de les eleccions, s'obre una nova era i es comença a acabar un règim. L'endemà de les eleccions és el primer dels últims dies d'un estat tal com el vam conèixer i un dia menys pel naixement d'un de nou.

 

Comentaris