L’endemà de les consultes –dilluns passat- hi va haver un moviment total de desconcert i replegament. En primer lloc, els impulsors dels referèndums es van dividir en dos o tres blocs. I alguns d’ells van fer una fugida endavant en solitari. La divisió no comportava cap novetat. En realitat, Osonadecideix i la coordinadora nacional de les restants comarques i poblacions ja havien trencat peres sobiranistes molt abans. Just quasi quan les van convocar. Però la brega va arribar a l’opinió pública quan els mitjans de comunicació catalans i espanyols els van fer cas. Tot just després de l’èxit majoritari que van significar les diferents iniciatives.
L’endemà de les consultes, els detractors de la idea es van afanyar a traure’n mèrit i importància. Els camins nacionals del PSC i del PP van confluir una vegada més. Els dirigents dels dos partits van titllar els resultats de “fracàs”. Òbviament es van estalviar un exercici que hauria estat aclaridor. Als mateixos llocs on hi havia convocada consulta diumenge 13 haurien d’haver comparat els resultats del sí i els que ells van traure en les darreres eleccions. Potser això els hauria forçat a ser més prudents. O potser no. No se sap mai.
L’endemà de les consultes, els dos partits que més s’hi havien identificat i que figuraven entre els que més hi havien treballat –és a dir, Convergència Democràtica i Esquerra Republicana- en van traure tot el ferro que van poder. Els dirigents de les dues forces van considerar que era massa aviat o resultava excessiu convocar una consulta, a través del Parlament, per a tot el país. Els uns i els altres, doncs, van fer la impressió que o bé havien cedit a les pressions dels seus militants en el territori fins aquell moment o bé s’hi havien implicat sense convicció. Els uns i els altres van acceptar la jornada com foc de salva. Inofensiu. I gràcies.
L’endemà de les consultes, tots aquells que havien fet l’esforç de fer un pas nacional endavant assumint l’editorial que havien publicat conjuntament gairebé tots els diaris de Catalunya van pensar que ja n’hi havia prou. I van buscar tot d’arguments o excuses per reconduir el debat –i la tensió- cap a l’autonomisme. Això sí, enfrontat a les institucions de l’Estat que el volen més reconduït encara.
L’endemà de les consultes els mitjans de comunicació de l’Estat, els partits i les institucions espanyols es van dividir en dos blocs. Els que van menysprear la iniciativa i els resultats, d’un costat, i els que van demanar al govern de Zapatero que la pròxima vegada eviti una expressió “sediciosa” o “antidemocràtica”. Perquè la categoria només és anècdota a Espanya. Com la democràcia és antidemocràcia.
L’endemà de les consultes es van començar a activar els ressorts que n’hauran de fer possibles d’altres arreu del territori al febrer i a l’abril. Força, sort i encert. Perquè entre els amics i els enemics, caldrà tenir-ne amb escreix.
