Fa tres anys llargs que el CIS -la demoscòpia oficial de l’Estat- va deixar de preguntar als ciutadans sobre la monarquia espanyola. L’última vegada que ho van fer, a l’abril de 2015, la Casa Reial espanyola encara aconseguia un aprovat raspat, però els que responien que no confiaven en la institució s’havien disparat fins el 21,7%. Des d’aquell moment han passat moltes coses -des del discurs del 3 d’octubre fins als enfrontaments virals entre les reines Letizia i Sofia- però el fet és que el govern espanyol s’ha negat a respondre, una i altra vegada, a les preguntes parlamentàries que li demanen quina és la raó per un veto d’aquestes característiques.
El cas és que les enquestes ocultes no deuen fer més que empitjorar. Tot el recorregut del cas Nóos és una exhibició permanent del tràfic d’influències que ha exercit, des de sempre, la família regent. Des de l’enriquiment vertiginós del matrimoni Urdangarin-Borbó fins a la protecció obsessiva de la Infanta Cristina per part de l’administració de l’Estat. Només faltava que a Iñaki Urdangarin se li concedeixi el privilegi de ser l’únic home dins d’una presó de dones. La imatge és tan gràfica que mou a la sàtira popular. Com diu Ramon Cotarelo, “tinc entès que l'”empalmat” va a una presó de dones“. No cal dir res més.
Internet ha fet molt de mal a la monarquia espanyola. Des d’aquella portada d’El Jueves (a 12 euros per als col·leccionistes) que la policia confiscava pels quioscos fins al discurs agressiu de Felip VI, passant per aquell malaurat elefant, queda clar que la censura ha perdut molta efectivitat i que el culte a la personalitat de la família ja només és eficaç entre les capes més desinformades de la societat. Catalunya, en tots els sentits menys l’institucional, ja fa temps que és una República.
