L’embut, instrument molt útil en moltes tasques, té mala fama en política. Li ve de l’expressió “llei de l’embut”, l’ample per a mi i l’estret per a tu. Però és una expressió superficial que ignora el moviment de totes les coses. El que està a l’ample se les haurà de veure per passar per la part estreta. Però ha de passar, perquè tothom posa l’embut de cap per amunt.
Això, l’ample per l’estret, és l’embut de les eleccions. La tranquil·la vida ordinària del sistema polític s’acelera quan entra en estretors. Es formen els ràpids. Cal presentar candidatures, muntar suports, planificar campanyes, comunicar, sortir de la banda estreta a una nova més ampla amb el màxim de diputats possible. La major força possible en un Parlament que és hostil a l’independentisme català en un 90%
Aquesta major força al Parlament, com l’energia en el període preelectural, és gràcies a la unitat. Unitat estratègica, no necessàriament tàctica. El debat sobre la conveniència de les candidatures úniques o unitàries ja no té interès. Continua sense resoldre’s perquè cada part manté la superioritat de la seva proposta, sigui una candidatura única o de partit. Però aigua passada no nou molí.
A la campanya que s’acosta hi ha unes dades interessants en el moment en què l’embut obliga a que les opcions siguin més clares, més definides, més agudes. L’abstenció de la CUP ve matisada per la mateixa CUP quan avisa que s’absté en el sufragi passiu, és a dir, que no presenta candidatures, però no de sufragi actiu, perquè permet votar-ne d’altres. Això és fer de la necessitat virtut, ja que l’electorat cupaire no acostuma a ser abstencionista.
El panorama s’enriqueix amb la semiescisió de Poble Lliure i el seu Front Republicà. Alerta amb el terme ‘Front’, S’enriqueix perquè duu una oferta no independentista però tampoc antiindependentista, una cosa molt digna de ser considerada. Per la lògica d el’acció, el Front Republicà és molt més a prop de l’independentisme que de l’unionisme, són gairebé coincidents. Tenen un comú un bon tros de l’objectiu estratègic: fins el referèndum d’autodeterminació. Després, cadascú recuperarà la seva llibertat i hi haurà qui voti per la independència i qui no.
Els altres dos pols polítics de les eleccions, JxC i ERC, es preparen per als seus embuts respectius en dues campanyes electorals que, pel que se’n sap, es pretenen de bona relació i de col·laboració davant l’enemic comú. Ho prova la integració formal d’ERC al Consell, que ja tocava. Ningú no vol desunir sinó tot el contrari. Això qeuival a la reacció suau de la CUP a l’escissió de Poble Lliure.
El resultat de l’embut general del 28-A serà una minoria independentista al Congrés el pes de la qual dependrà en gran mesura de les possibles coalicions de govern a Espanya. Una idea compartida és que aquesta minoria tingui capacitat de bloqueig. Però això no és gaire probable si el Congrés s’obre a altres possibles coalicions, per exemple una PSOE/PP, amb què els socialistes fa anys que somnien.
I, encara que hi hagués bloqueig, ho seria del govern d’Espanya i serviria per frenar les iniciatives més agressives de l’Estat cap a Catalunya, però no ajudaria gaire a l’avenç de la República Catalana. Aquesta es forja a Catalunya i en la seva projecció europea. La referència a la política del país veí, i als avatars de les seves pintoresques esquerres, és de caràcter merament informatiu.
L’acció estratègica de l’independentisme després del 28-A estarà condicionada per dos factors molt diferents que garanteixen que prima l’objectiu estratègic: l’acció de les associacions socials, ANC, Òmnium, etc., i el desenllaça de la farsa judicial en curs al Suprem en aquests moments. Són els dos criteris que permetran mesurar la conveniència de posicions tàctiques diverses. Tot el que no es desviï de l’objectiu estratègic de la independència és admissible, no ho és que el retardi, aplaci, postposi o rebaixi.
Perquè només la independència garantirà la llibertat de les preses polítiques i la -desgraciadament parcial- reparació de la injustícia que s’ha comès amb elles. Només la independència permetrà el govern legítim, legal i eficaç de Catalunya. La resta és submissió.
