Podem pensar que la immigració ha tornat aquest darrer mes a l’agenda mediàtica i política com a conseqüència de les polèmiques mesures sobre empadronament d’immigrants que ha plantejat l’Ajuntament de la capital d’Osona. Tanmateix, el ressò que ha tingut aquest debat a peu de carrer fa pensar que potser Vic tan sols ha reflectit el que era una preocupació ciutadana latent.
Les bosses d’immigrants il•legals no són un problema fàcil d’abordar, ningú ha dit que ho fos. Les lleis d’estrangeria no poden fer més que preveure l’expulsió de tots els que no acompleixin els requisits legals per residir i treballar dins les nostres fronteres, el contrari comportaria un efecte crida impossible d’assumir. Però l’expulsió és difícil sense un control molt estricte de fronteres i convenis de repatriació, a banda de la complexitat i interrogants que genera l’expulsió d’estrangers que cauen en la il•legalitat per manca de treball. A més, d’acord amb el nostre sistema de protecció de drets, la Constitució, el Conveni Europeu de Drets Humans i la pròpia llei d’estrangeria, aquestes persones gaudeixen de determinats drets, incrementats en l’ordre social per fomentar la cohesió i evitar guetos.
En temps de vaques grasses no va anar malament. La immigració va aportar ma d’obra barata i es van succeir diverses etapes de legalitzacions. Els grans beneficiats han estat la construcció, la industria, el camp i fins i tot l’atenció a nens i avis que han afavorit l’accés de la dona al mercat laboral. Però ara no hi ha feina. L’Ajuntament de Vic no ha manifestat problemes en la sanitat, ni en l’educació, ni en els serveis socials. Només cal fixar-se que el 25% de la població és immigrant, i que l’esgarrifós 20% d’atur està a l’horitzó, i amb ell el risc de fractura social. Davant aquesta situació, no valen falsos escarafalls. Tampoc calen més lleis, sinó utilitzar de manera coordinada, i amb realisme i eficàcia, les mesures que el nostre ordenament ja preveu. Ara més que mai.
