Fa estona que penso i encara no sé quina ha sigut la notícia més important del cap de setmana, si la punyalada de Podemos a la CUP o la reacció de CiU a l’últim moviment de l’Oriol Junqueras. Suposo que la gràcia és que les dues noticies es retroalimenten. Mentre ERC es mantingui ferma i no cedeixi en la seva determinació de presentar-se amb marca pròpia a les properes eleccions, cada moviment que l’espanyolisme faci per portar la radicalització cap a la questió social servirà, també, per enfortir i cohesionar l’independentisme.
Ja sé que pot semblar un anàlisi estrambòtic per tots aquests que ahir escrivien tuits desesperats a Pablo Iglesias, però jo ja m’entenc. Ara la pilota torna a estar al terrat de CiU. El partit de Mas cada vegada tindrà menys marge per decidir si vol anar fonent-se com el PSC o si es transforma d’una vegada en un partit de centre dreta independentista amb la mirada posada en Holanda i Dinamarca. Fins que CiU no deixi d’aferrar-se als vells temps, fins que no superi la mentalitat de partit hegemònic de l’autonomisme, només posarà pals a les rodes a la llibertat de Catalunya.
Jo només voldria recordar que el votant més independentista i més radical de Catalunya és el convergent mitjà. Els catalans que moririen i matarien pels seu pais, a Catalunya estan gairebé tots a Convergència. Els catalans que mai no s’han permès de fer demagògia amb els temes de corrupció i que han pagat totes les factures, venen tots del pujolisme. Aquests electors ara potser estan empipats amb ERC perquè s’havien fet la idea de tornar a viure una vetllada emotiva de victòria i d’unitat. Potser no veuen que Junqueras protegeix el seu partit dels que voldrien desballestar-lo i vendre’l per peces, entre sermó i sermó. És igual.
Aquest cap de setmana s’ha vist clar que Podemos no podrà evitar que el tema de les properes eleccions torni a ser la independència. El discurs de Pablo Iglesias radicalitzarà encara més les posicions i les estratègies dels partits. Si el PP feia independentistes, Podemos multiplicarà neguit i les ganes de trencar amb Espanya per la via ràpida, a mesura que desperti els dimonis del català mitjà prudent i estalviador. Els nois de la tercera via poden anar parlant de reformisme. Els partidaris de donar més oportunitats a Espanya se n’aniran tots amb Podemos -exceptuant els quatre Pijos. La dialèctica de la ruptura s’ho endurà tot per davant. Si fa falta també s’endurà el president Mas i a Convergència.
Jo espero que no. Però primer és Catalunya.
