S’han dit tantes coses sobre l’abstenció en les eleccions europees del proppassat cap de setmana, que resulta difícil destriar el gra de la palla. L’abstenció a Catalunya no para d’augmentar des de fa anys i encara no he llegit cap estudi seriós sobre la qüestió. Suposo, tanmateix, que els ciutadans s’abstenen d’exercir el dret a votar pels desenganys i per la llarga distància que separa la societat dels polítics. L’antipolítica va guanyant terreny com més va més. L’afany partidista i el poc coneixement del que es fa realment des de la política, sumat a la manipulació informativa i al control que n’exerceixen els sicaris de torn, ha provocat una esquerda en el sistema de representació política que em temo que serà difícil de solucionar a curt termini.
Diuen els entesos que la política ha incorporant les tècniques de la promoció comercial per transmetre els missatges polítics. I suposo que ho assenyalen per celebrar-ho, per bé que cada cop estic menys convençut de la gràcia de l’invent. Com s’ha pogut comprovar aquests dies, la propaganda pura i dura —anodina o matussera— ha substituït la narració del projecte. En pocs casos s’ha incorporat algun valor afegir als candidats. La propaganda és la narració en ella mateixa i no pas l’instrument adequat per transmetre el pensament, el que podríem anomenar la utopia necessària. I així, de la mateixa manera que han desaparegut els líders carismàtics, també és cert que el missatge polític és cada vegada més prim. S’han substituït les idees per la teatralització de les divisions ideològiques. De ser que hi ha qui vol tranquil•litzar la seva consciència amb focs artificials. I això encara és més greu aquí, a Catalunya, perquè aquesta teatralització és, a més, contradictòria. Com apuntava Manuel Castells en la seva columna setmanal de La Vanguardia, el famós pla de la Generalitat per ajudar a la compra d’automòbils, que va ser elaborat per contrarestar la nefasta ingerència centralista del govern de Madrid, a la fi ha estat més aberrant que els 2000 euros promesos per Zapatero, perquè a més d’apostar per l’ajuda als consumidors en comptes d’incentivar els productors, a sobre ni tan sols ha tingut en compte els mínims criteris ecologistes que caldria esperar d’un govern on hi ha un partit que s’autoproclama ecosocialista.
El discurs mediàtic és, certament, efectista, però no estic molt segur que en l’actual context polític sigui determinant per incentivar la participació en unes eleccions el sentit de les quals es desdibuixa per la distància i l’obscurantisme. Diria més: és contraproduent. L’esclavatge dels partits respecte de la propaganda ja es veu que no sempre facilita la comunicació del discurs. En fi, del projecte. Quan el PSC va arrasar —o va ser Zapatero qui va aconseguir els 25 diputats catalans del PSOE?— amb el seus llampants cartells a les eleccions del 2008, es va dir que la propaganda socialista havia estat genial. Ara han repetit la fórmula i, per contra, han perdut 206.000 vots. Què ha passat, doncs? Potser és que els missatges teatrals només sorprenen una sola vegada. Potser és que en una època d’incerteses la gent reclama confiança més que no pas carnassa.
