L'efecte exili: Puigdemont, home d'Estat

"Més enllà del cost personal que han d'assumir el president i els seus legítims consellers, l'exili ha fet que Carles Puigdemont comenci a ser vist a Europa com un líder d'Estat"

La imatge del president Puigdemont votant a Cornellà de Terri l'1-O, després d'haver burlat un equip de la Guàrdia Civil que el perseguia com un criminal per impedir-ho, va fer la volta al món. Els mitjans internacionals remarcaven que el president català havia votat malgrat que Espanya havia assegurat que no hi hauria urnes. Aquell instant seria el primer de Carles Puigdemont com a actor de la política internacional, i les càrregues policials brutals contra població civil desarmada, el primer avís per a Europa que l'autoritarisme i la repressió d'aquesta Espanya impotent i sense projecte polític deixaria de ser, ho volgués o no la UE, un afer intern. Un parell de mesos després, la decisió poruga d'Espanya de retirar l'ordre de detenció internacional contra el president i els quatre consellers exiliats a Bèlgica acabaria de perfilar Carles Puigdemont com un home d'Estat, en adquirir automàticament la condició d'exiliat, és a dir, de refugiat polític a causa de l'arbitrarietat de la justícia espanyola, es va donar carta de legitimitat internacional a les reivindicacions pacífiques i democràtiques de Catalunya.

 

L'efecte exili ja dóna els seus fruits. Més enllà del cost personal que han d'assumir el president i els seus legítims consellers, ja ha fet que Carles Puigdemont comenci a ser vist a Europa com un líder d'Estat. Si fora d'Espanya es comprés la versió d'un expresident destituït i apartat de la vida política, com el caricaturitza el règim, no existiria l'evidentíssim interès mediàtic i polític diari pel cas català i el president. Desgraciadament per a Espanya, el conflicte català està totalment internacionalitzat i Puigdemont n'és el principal artífex, d'aquí la necessitat de preservar la seva dignitat i la legitimitat de les institucions evitant que Madrid pugui empresonar-lo i trencar així la cadena de legitimitat que ara es preserva a Bèlgica. Perquè, també desgraciadament, a Catalunya només hi haurà una autonomia vigilada i amb usurpació de funcions permanent per part de Madrid, on els consellers viuran amenaçats per la Moncloa i els seus jutges, però també per la monarquia i els socis del règim del 78.

 

 

Espanya està en fals i ho sap. Si intenta impedir que un president elegit per un parlament democràtic prengui possessió, haurà de donar la cara a la UE. I allà ja comencen a veure que Espanya és un mal negoci, no només econòmic, sinó en termes de democràcia. Bèlgica ja ho ha comprovat. Ara Dinamarca espera la visita del president Puigdemont aquest dilluns, on a més de fer una conferència, es reunirà amb parlamentaris danesos. Gosaran Rajoy i els seus jutges intentar capturar el president, amb el risc evident que la justícia danesa sigui justa i es negui a donar cobertura a un règim autoritari? Si no s'hi atreveixen serà perquè no es creuen els delictes que s'han inventat, i si ho fan, un altre estat democràtic de la UE els humiliarà. Dinamarca és una nova derrota per a Espanya i una nova victòria per a Puigdemont.

 

Comentaris