L'edat del descontrol

"Mirem pertot: els moviments que pretenen excavar qualsevol idea d'ordre preestablert, buscant les escletxes legals o institucionals, marquen la pauta"

"Benvinguts al caos; tot és possible: de la llibertat a l'horror."

Mentre hi hagi una ideologia tan poderosa que pugui buidar el cervell als homes i fer que aquests es matin tot eliminant altres homes, la nostra civilització serà vulnerable.

Per desgràcia, no hi ha remei: podem fer totes les guerres que se'ns acudeixin, poden muntar presons manicomials, ens podem saltar els protocols contra la tortura i la guerra bruta, ens podem fer por a nosaltres mateixos cada cop que veiem un vel o la punta d'un minaret en una postal de Suïssa, però estarem sempre indefensos: poca cosa podrem fer contra el terror esmunyedís del qui ens pretenen esborrar de la faç de la terra, que ens titllen de fills de les mones i dels porcs.

Ara ho comprovem amb el que ha passat amb aquest jovenot nigerià, aquest pobre jihadista perdedor, un adolescent trist i solitari que confon el seu aïllament personal amb una tara de tot el nostre sistema de vida, el qual ell, amb quatre bombes mal muntades, podrà redimir, tot eliminant 300 persones el dia de Nadal. Tot això, més que una vergonya, és una llàstima: una fatal manca de cultura, auto coneixement i comprensió de les debilitats humanes.

Dinou individus tan imbècils i tan sexualment reprimits com aquest de Detroit van canviar el curs de la història encara no fa una dècada, amb l'atemptat terrible a les Torres Bessones. Van demostrar que eren uns cretins, però també evidenciaren que ho eren tots aquells que, entre nosaltres, deien que els americans s'ho mereixien, tot per les humiliacions, els capitalisme explotador o imperialista i tota la pesca d'arguments tronats.

Entre nosaltres es demostrava també que hi ha fanatisme: si els terroristes no veuen la realitat de la mort sinó la salvació ultramundana, tot aquells que, entre nosaltres —devers d'esquerra, ai— parlen d'aquesta manera justiciera tampoc no veuen els milers de víctimes dels atacs terroristes, sinó tan sols grans consignes envinagrades, ideologia obstinada en tapar-los la veritable existència del sofriment dels qui van morir-hi o van perdre un ésser estimat.

Des de llavors, guspires de terror han assolat el globus, indefectiblement: el novembre passat, un jihadista suïcida va entrar a Fort Hood, una base militar a Texas, i va matar a trets a 13 persones. La setmana passada, un atacant suïcida va ser capaç de penetrar en una base de la CIA a l'Afganistan, esmunyir-se al gimnàs i matar a set oficials de la CIA, ferint-ne molts més… Un desastre inacabable.

Amb aquests antecedents, no queda altre remei que tremolar. La tecnologia que puguem proposar per tallar el terror sempre serà poca: potser que els escàners que s'implantin als aeroports facin alguna cosa, però si no volen estavellar avions doncs s'adreçaran a altres mitjans de transport, o pot ser a edificis, simplement minant-ne els fonaments. Sempre els serà fàcil… Les possibilitats de fer mal són infinites, i és d'una gran ingenuïtat —consoladora, però— pretendre tenir tothom controlat, encara que sempre que vulguin atonyinar-nos podran fer-ho d'una manera o d'una altra.

Estem en l'edat del descontrol. Mirem pertot: els moviments que pretenen excavar qualsevol idea d'ordre preestablert, buscant les escletxes legals o institucionals, marquen la pauta: Obama va començar també sent un no-ningú que buscava recolzament per Internet, i va acaparar una fama aconseguida a cops de YouTube, des d'on s'enlairà fins a la Casa Blanca.

I mirem les plataformes independentistes catalanes, alineades al marge dels partits polítics, i els moviments que pretenen portar la llibertat a l'Iran, tots aquest milenars de joves armats amb mòbils, connexions a Internet, trànsit d'informació fulgurant: aquests, des de dins, fan molt per fer caure l'islamisme més idiota, el qual prova en la seva pròpia carn la medicina que ens vol fer provar a nosaltres a cops d'atacs terroristes. Etc…

L'edat del descontrol: tant per bé com per mal. Ningú pot lligar res, cap missatge, cap home: tot pot córrer i buscar el seu receptor, el qual, al seu temps, en podrà fer horrors o meravelles.

¿Què ens queda? La ironia, una punta d'esperança, la desesperació dels que no confien en res més que en l'atzar i la bona fe de les bones persones.

La recomanació llibresca és la següent: El llibre del riure i de l'oblit, de Milan Kundera, d'on en retallo una cita memorable:

"Les coses, desposseïdes de sobte del seu sentit suposat, del lloc que tenen assignat en el pretès ordre del món, ens fan riure. Originalment el riure pertany, doncs, al diable. Hi ha una mica de malícia (les coses no són el que pretenien ser), però també una mica d'alleujament benefactor."

 
 

Comentaris