En el món globalitzat del present que és a on ens toca viure, l’evolució de l’economia ens obliga a tenir present els altres països, propers o allunyats, perquè el que els passi als altres, ens afectarà a nosaltres també. Per exemple, amb la crisi mundial del petroli que ha afectat amb molt força uns països com Nigèria o Veneçuela, s’ha produït una reacció d’ajut de pagar el barril Brent a 50$, malgrat que al mercat lliure el preu actual és de 40$. Naturalment, la voluntat dels països compradors és evitar la destrucció dels pous o l’abandonament de la producció.
El país amb més població de l’Àfrica i Veneçuela necessitaven un ajut com aquest per a simplement sobreviure. El cas de la producció veneçolana és demostratiu de com un país que vivia en l’opulència pot caure a nivells en els quals els dirigents polítics ja no poden ni tan sols mantenir els punts de venda de productes de pura primera necessitat. La degradació del nivell de vida ja fa fins i tot impossible la venda de medicaments.
La brusquedat del canvi ha estat un joc de cara i creu i ha deixat descol·locats a tots els països productors. En realitat, però, el que es necessita per al futur del gran petroli és reinventar l’esquema i el que caldrà és que els grups energètics aprenguin a viure amb preus de 50 dòlars/barril. La cosa té antecedents. Per exemple, que les bateries són una tecnologia que ha evolucionat per a ajustar-se als acords estatals de lluita pel canvi climàtic, atès que el gran petroli és flexible. Tanmateix, no sempre els surten les coses com ells voldrien, per exemple, en el cas d’Exxon, que ha perdut el rating de triple A mentre els preus del cru segueixen el seu camí. Enmig de tot això Star Petroleum té previst (amb capital espanyol) d’extraure 500m. de barrils al Sudán del Sud amb un cost d’extracció de menys de 8 dòlars per unitat. Els accionistes són espanyols que han domiciliat l’empresa a Luxemburg amb accionistes parapetats en societats situades a paradisos fiscals.
El principal gestor és l’expresident de Repsol, Miguel Angel Remón i també hi ha ostentat funcions directives el mateix Felipe González, expresident del govern, vinculat junt amb el seu soci el maxi ric mexica Carlos Slim, cosa que indica la tutela del negoci per part de La Caixa i Fainé. Tot plegat mostra l’habilitat de tenir tots els accionistes espanyols i domicili a Luxemburg. Dos d’ells són l’iranià Massoud Zandi (amb nacionalitat Espanyols concedida per Aznar) i Javier Merino (famós com l’ex marit de Mar Flores), als que també s’hi ha incorporat Ali Shameck, expresident de petroliera de Líbia durant la dictadura del terrorista i assassí, Gadaffi; o Juan Luis Cebrian, que disposa d’un bon paquet d’accions.
L’agència tributària els està investigant a tots. El capital social és de 270 milions d’euros. Per la seva banda, a Itàlia estan preocupats pel brexit i el seu primer ministre es planteja quines serien les conseqüències negatives d’una eventual sortida dels britànics que deixés els altres països membres de la UE en condicions més negatives. També hi ha països que, amb les eventuals conseqüències que tindria la sortida dels britànics, s’oposarien a autoritzar la fusió de la borsa de Londres amb la de Frankfurt, que ara està prevista amb un 64% del total de moviments a favor de la borsa alemanya. Evidentment, el mercat únic reconeix una mínima unitat en un moment en que el referèndum sembla que té assegurat un resultat unitari.
Cal recordar que el Regne Unit va entrar sense adoptar com a propi el sistema mètric decimal i que les iardes i les milles substitueixen el metre o el quilòmetre i que l’experiment que va proposar el primer ministre Cameron no garanteix encara el recolzament electoral suficient i que des del 10 de downing street, el primer ministre està jugant amb foc. En aquests anys últims de recessió, amb una pèrdua del 10% del PIB, s’està plantejant un canvi de l’enginyeria del sistema bancari que durant molts anys ha millorat la posició relativa de l’economia britànica en el conjunt de la UE. A la darrera reunió comunitària ja es va plantejar el problema de la feblesa de la banca i els ministres de finances dels països membres, lògicament, estan amoïnats. Un mecanisme europeu d’estabilitat, com l’ESM, és necessari per a una unió bancària europea dotada d’un Fons Únic de resolució pels bancs dels països membres.
És condició necessària per als qui paguen impostos. Aquesta és la tasca que té damunt la taula l’Ecofin. Una qüestió global que caldria discutir en el marc de la banca de pagaments internacionals de Basilea. Els ciutadans tenen dret a saber en quina situació quedarien i com es podrien conservar uns beneficis que el tresor britànic hauria de plantejar en termes infinitament més favorables en cas de romandre en la pertinença que no pas en uns canvis que podrien representar un cost de 4300 lliures a l’any per família. Òbviament, els britànics passarien a ser de manera permanent més pobres en cas de sortida. El Tresor Britànic no ha superat mai del tot l’escepticisme que tenia quan els britànics es van incorporar ara fa deu anys a un futur de cooperació per a un mercat únic de 500 milions de persones. La campanya a favor de la sortida és tàctica deliberadament evasiva i els britànics es pensen que, després d’un brexit, podrien seguir gaudint dels beneficis actuals.
En el fons, potser alguns es pensen que poden aplicar la retòrica del no sé res de Donald Trump. En conclusió, el referèndum del mes de juny és la decisió política més important que la població britànica tindrà per tota una generació. En el fons, no hi pot haver una democràcia pan-unió europea. Malgrat tot això, els brexiters viuen despreocupats i pensen que els hi està reservat el privilegi dels rics. En moments d’ingenuïtat els partidaris del no admeten i reconeixen que la sortida podria representar una pèrdua del 3,6% del PIB. Als anys 2030 ja s’haurien observat les pèrdues de posició relativa i la possibilitat de pèrdues econòmiques. Allò que compta per als partidaris de la sortida és la indiferència davant d’una probable recessió.
Són gent procedent de la dreta que van votar Corbyn. Els principis no seran un obstacle, perquè s’ho poden permetre tal com s’està demostrant en la campanya. En realitat, el qui millor ha explicat en que consistiria eventualment el Brexit, és el comentarista financer britànic Alex Barker que s’inspira en el problemes que s’han de resoldre en cas de divorci. No és fàcil d’imaginar el primer ministre britànic esperant que els 27 caps de govern restants prenguin les decisions importants o les senzilles com el preu de la llet o el dret de treballar en un altre país comunitari, que és el que passaria si es trepitgés la línia roja d’abandonar el club. I queda clar que el procés seria complicat i difícil per causa de la decisió de trencar la unió.
De fet, ja estan en vigor milers de lleis que per readaptar-se donarien més feina que un procés de descolonització. Després de 40 anys de pertinença al club, la sortida seria una autèntic daltabaix amb una Europa hostil amb la Gran Bretanya que és la 5º economia del món. Un model possible seria el de Suïssa que va per sectors i no el de Noruega que és el model EAA. En el cas de Turquia s’aplica una unió duanera. Un acord d’aquest tipus té una durada màxima de dos anys. Així, doncs, les coses poden evolucionar del plantejament suís, a la carta, fins, al simple acord comercial del Canadà. La feinada és, doncs, enorme amb temes com la moneda i la contribucions als pressupostos, el lliure moviment de les persones, la norma que s’aplica al domicili d’empreses a una banda o a l’altra, la transició de 12.915 lleis i regulacions actualment en vigor, les directives, el comerç, el transport aeri.
I, al fons, sempre hi ha,que els problemes no es podran resoldre d’un dia per l’altre i la inestabilitat duraria molt de temps. Enmig del total desconcert i del predomini del pessimisme, Warren Buffet fa l’exhibició d’un rebuig del pessimisme i demostra la seva confiança i el seu interès en la companyia Apple mitjançat la compra de 9,8M de títols, cosa que ha fet pujar les accions un 3% després dels 944M invertits. Els contactes de Buffet amb Apple van començar abans que l’empresa anunciés la primera baixada anual de vendes que van tenir com a conseqüència una caiguda de l’11%. Per tant, l’empresa compradora (Berkshire Hattaway) pot considerar que va dur a terme una bona operació.
El panorama general indica que els grans protagonistes preveuen que tindran a l’estiu l’espectre d’una elevació de la tarifa de la Reserva Federal amb la possibilitat d’un índex que s’incrementi paral·lelament a un retrocés del cru petrolier. Standard&Poors 500 igual com el Footsie 100 i l’Euro Stoxx 600 indicaven perspectives d’una elevació del tipus d’interès de la reserva federal per a l’estiu. I el petroli va cedir guanys per a avançar. El tresor dels EUA va obtenir grans augments el dimecres passat. I l’or va caure durant tres setmanes per sota de 1250 dòlars per unça.
Als mercats, els índex van experimentar una baixada malgrat la positiva reacció de Walmart, l’empresa de comerç minorista més gran del món que va superar la seva baixada de cotització en presentar resultats que van ser acceptats com a vàlida resposta a Europa, i van experimentar caigudes les accions del sector energètic i el cru va situar-se la setmana passada en 47,38 dòlars i el coure va caure al punt més baix en tres mesos. En tot cas, la boiant demanda de petroli afavoreix ara una demanda amb ritme més viu pels preus del petroli. I, de passada, les monedes lligades a un producte, com, per exemple, la corona noruega, han resultat perjudicades. Paral·lelament, l’esterlina arriba al punt més alt de cotització de les últimes 10 setmanes de paritat amb el dòlar degut a la sensació de que la voluntat de sortir de la UE s’està reduint a mesura que s’acosta més el referèndum.
En definitiva, la situació es va modificant en termes més equilibrats i cal confiar que serem capaços de canviar de sistema i, al mateix temps, afavorir els interessos dels països productors i dels grans consumidors. Naturalment caldrà que les circumstàncies ho permetin i que operacions polítiques com el referèndum britànic no perjudiquin la bona marxa de les coses i la defensa d’interessos quan estiguin ben justificats.
