Confondre l’economia amb els diners és tan com pensar que l’ordre ha de ser necessàriament diabòlic. L’economia és el noble art d’ordenar i maximitzar els recursos de tota mena dels que es disposa en un àmbit concret. Els diners són solament una part, la més barroera, tot i que imprescindible, d’aquest ordre necessari. I tanmateix l’hem convertida en l’eix essencial de la nostra acció, oblidant que el món (la vanitat), el dimoni (la supèrbia) i la carn (símbol de les passions més vulgars i per això mateix més excusables) són variants coloristes del mal. En posaré dos exemples.
Tothom sap que els partits polítics es financen il·legalment. Ja sé que a més hi ha gent que de tant en tant també finança d’aquesta manera la seva particular butxaca, però el que m’importa ara no és l’avarícia (altre pecat capital de segona categoria) ans com es necessiten els diners per sobre de la mida admesa, si es volen aconseguir determinades cotes de visibilitat i així poder saltar de la intranscendència a la rellevància i a la conquesta del vot. Aquesta i no altra és la concreció de la vis política, aconseguir el nombre de vots que permet el privat d’un partit convertir-se en part de les institucions governamentals, a poder ser, en el més alt de l’escalafó, es tingui o no capacitat per exercir el poder (la porpra ho amaga tot, o quasi tot).
Tothom sap que es financen il·legalment, i en raó dels diners rebuts per les bones vies i per l’altra, es poden classificar els èxits dels partits. Algun dia potser sabrem com va pagar Pedro Sánchez la seva campanya de primàries, però es evident que no va ser amb els vuit o nou mil euros que anunciava la seva pàgina web. És sols un exemple, però recordo la diferència de resultats entre els partits de Carretero i de Laporta que, dient el mateix, van permetre el segon entrar al Parlament i al primer, com alguns altres, quedar-se a les portes. En tot cas, es diu que els partits es corrompen en raó de la seva proximitat al poder, i serà cert, però abans d’això van arribar al poder en raó dels diners de què disposaven, el que és el mateix que dir que per “coincidir” amb l’ideari dels seus ocults finançadors. I no, res de tot això s’arregla amb lleis de transparència fetes pels mateixos que participen d’aquesta festa de l’ocultació.
En el futbol, la situació és equivalent, però encara més palmària. Cada equip de futbol té el seu pressupost, i es pot ordenar fil per randa el resultat de la lliga en raó del tal pressupost; l’emoció de la incertesa es troba en la mínima variant de l’ordre, però és evident que el Villareal va arribar molt lluny sols el dia que en Joan Roig va derivar alguns guanys de Mercadona cap a l’equip d’una població que així va posar definitivament en el mapa. Es parla de què el Barça ha fet cantera mentre el Madrid feia cartera, però sense aquesta cap equip poc conservar aquella. La cantera no es queda sense omplir-la de bitllets quan algú que en tingui n’ofereixi des de fora.
Total, que els diners ordenen als que guanyen les eleccions i les lligues sense cap misteri més. Per tant, i tornant a l’inici, cal que gent visionària aporti els diners per tal que algú altre faci l’art; l’art del futbol, l’art de la política. Però aquestes arts, com l’economia, just per això han de ser capaces d’anar més enllà. En això es troba l’extraordinari.
