La recuperació de l’autonomia s’ha convertit en poca cosa més que una il·lusió: res no tornarà a ser com abans. És possible que JxCat i ERC recuperin el govern si troben un candidat que li plagui a la Moncloa. Però serà per sempre més una administració intervinguda per Madrid que haurà de gestionar les seves competències sota la coacció de perdre’n de nou el control. L’Estat espanyol ha trobat la manera per aturar l’independentisme. Sí, una manera basada en l’abús dels seus propis poders, però està disposat a pagar-ne el preu que calgui: amenaça de violència al carrer, suspensió de l’autonomia, presó i futures condemnes.
JxCat i ERC busquen un acord que prioritza recuperar el govern. L’argument és implacable: s’ha de frenar el 155 i evitar mals majors. Però no han contestat a la pregunta de fons. Un cop constatat el fracàs d’intentar construir estructures d’estat des de l’autonomia, i els pocs escrúpols de l’Estat per agafar-ne el control, ha de ser la Generalitat l’eina principal per avançar cap a la república? No es pot construir un altre estat dins l’espanyol sense vulnerar la constitució i haver-ne d’assumir les conseqüències. Per aquesta raó tampoc no es pot avançar cap a la unilateralitat, com demana la CUP, si el propòsit no és augmentar el nombre d’imputats i empresonats. És a dir, socialitzar els costos del desafiament per fer-lo més gran. Si es forma govern, a més, el terreny per implementar polítiques socials que caracteritzin el projecte republicà s’ha demostrat, també, curt i estret, limitat per les suspensions anul·lacions reiterades del Tribunal Constitucional. Això sí, l’autonomia permet fer gestos en el terreny simbòlic, com la plantada de Roger Torrent al rei. La denúncia des de la trinxera institucional.
L’independentisme té prou força acreditada a les urnes, en canvi, per continuar amb el conflicte democràtic demostrant al món els dèficits democràtics a Espanya. Bègica i Suïssa. l per al bloqueig institucional, dificultant un retorn a l’autonomia que Madrid només permetrà si hi ha una renúncia explícita a perseverar. És, parcialment, la via de Puigdemont, que el president de la Generalitat volia concentrada en la investidura, amb un projecte de govern que no s’ha fet del tot públic i ha estat ridiculitzat per alguns sectors per poc realista. El bloqueig institucional podria ser llarg i sostingut, però ningú no el defensa al Parlament.
Les limitacions són tantes que la moral de derrota els ha calat als ossos. No n’hi ha prou amb guanyar les eleccions. El discurs políticament correcte demana a crits ser rellevat per una assumpció col·lectiva de les dificultats per avançar en els espais en què s’havia intentat fins ara. En el terreny autonòmic, només són sobirans el rei i el president espanyol. Si davant de l’amenaça de violència l’única resposta és la retirada, la violència guanya. L’1-O va demostrar que la societat civil i la ciutadania poden desbordar les institucions, inclosa la de l’Estat. Hi ha camí. A Madrid n’han pres nota. Aquí, encara no.
