Com qui s’apunta les feines pendents, el que ha de comprar al supermercat, les cites del dia a l’agenda, vet-ho aquí una llista d’imatges…
Primera. Rita Barberá, investigada pel Tribunal Suprem pel cas Taula (i a qui el PP no ha gosat empènyer perquè sortís de la cambra alta perquè, segons diuen, que ja no és del partit), es va adormir dimarts al Senat. El cap enrere, els ulls tancats… La va enganxar una senadora de Podem. El sou públic de l’exalcaldessa de València supera els 5.000 euros mensuals. Hi ha qui sempre ha pensat que al Senat, en realitat, s’hi pot fer poca cosa més que anar a dormir, però potser tampoc caldria una mofa tan explícita del sistema que permet hi hagi pocavergonyes d’aquesta magnitud ocupant càrrecs públics. Però, ei: el PP es mereix continuar governant Espanya perquè va guanyar les eleccions del desembre i del juny. O no?
Segona. Imaginem-nos Felipe González des d’algun racó de Colòmbia, gravant l’entrevista d’aquest dimecres a la cadena Ser i contribuint a dinamitar el PSOE. L’expresident del govern espanyol insinuant la feblesa i la falta de paraula de Pedro Sánchez perquè presumptament li va assegurar que s’abstindria a la investidura de Mariano Rajoy en la segona volta. La vella guàrdia del PSOE coordinada i clamant perquè Rajoy sigui president, sí. Però la culpa de la crisi dels socialistes espanyols escolteu-ho bé- la té Sánchez, que només mira per la seva carrera política. N’hi ha per riure molt fort.
Tercera. Pablo Iglesias i Íñigo Errejón discutint-se públicament per l’estratègia que hauria d’assumir Podem, després dels mals resultats del 26-J. El partit que havia de ser l’alternativa als socialistes espanyols, que havia d’endur-s’ho tot per davant i revolucionar l’Espanya hereva del 78, a cor obert, amb la ferida encara sagnant davant de tothom, mentre els comuns es queden sense el cosí Zumosol de Madrid alhora que preparen la confecció d’un nou partit que pretén convertir-se a Catalunya en l’hegemònic de l’esquerra.
Quarta. Albert Rivera, capcot com mai, es deixa veure després dels desastrosos resultats de les eleccions basques i gallegues. El projecte de C’s entra, més que mai, en crisi: no han aconseguit esdevenir la crossa imprescindible per garantir la governabilitat d’Espanya perquè no són la parella suficient per a ningú, i el projecte de penetrar als governs autonòmics no funciona, encara menys en les nacions històriques que conviuen a l’Estat. Catalunya és l’excepció que confirma la regla. Aquí C’s va saber treure partit com cap altre partit constitucionalista del caràcter referendari del 27-S. Encara viu del mèrit d’haver aconseguit capitalitzar el vot del no a la independència gràcies a l’ocurrència de les plebiscitàries i, per tant, dels independentistes.
Podria ser una llista inicial, incompleta, del procés d’autodestrucció que s’ha iniciat en el sistema de partits espanyol. Segons com, podria semblar que l’Estat està resistint prou dignament a tants mesos en espera d’un nou govern que mai no arriba, però el cert és que tot plegat s’esmicola a poc a poc, ara una mica per aquí ara una mica per allà, mentre a Catalunya el procés avança a empentes i rodolons. És difícil imaginar-se un escenari polític més propici per intentar conduir el país cap a la independència. Serà qüestió de capacitat interna. Madrid hi rema a favor.
